Entrevista a Manel Bonany, guionista i professor de màster de guió

Entrevista a Manel Bonany, guionista i professor de màster de guió

Manel Bonany va néixer a Mataró el 1963. Ha treballat com a músic i compositor i també ha escrit i dirigit teatre musical. Ha estat guionista de diverses sèries i minisèries de televisió com: El cor de la ciutat, Estació d’enllaç, Ventdelplà, Serrallonga, Barri Sèsam, Club Super3, La Riera, La ratjada, Crims, Todos los hombres sois iguales…, fent en totes elles tasques d’argumentista, escaletista, dialoguista i, en alguns casos, també de coordinador d’equip de guió i director argumental. És autor del guió del telefilm El rei Peret, una producció de TV3 i TVE que es comença a gravar aquesta tardor i que mostra l’apassionant vida del mataroní Peret, creador de la rumba catalana. És professor de màster de guió cinematogràfic i televisiu. Entre altres obres narratives, té publicades Habitació zero, Diari de dues cantonades o L’esclau de la sal.

Per què va decidir dedicar-se a fer guions?
Sempre m’han atret les històries de ficció, ja fos en còmics, novel·les, teatre, pel·lícules o sèries. La capacitat de la ficció per captivar, emocionar, reflectir moltes altres vides possibles, m’apassionava i, des de molt petit, en vaig començar a escriure. Vaig llençar-me al buit en l’intent de convertir-ho en la meva professió, sense saber ni com començar ni a quina porta trucar. No va ser gens fàcil, perquè en aquest país les activitats artístiques pateixen molt sovint de condicions precàries, però malgrat tot porto trenta anys guanyant-me la vida escrivint guions.

Com es forma un guionista a Catalunya: universitats, escoles privades…?
Quan jo vaig començar a penes hi havia llocs on formar-se, i em va tocar ser autodidacte. Amb l’audiovisual tenim moltíssim material a l’abast, i jo mirava pel·lícules, sèries, les analitzava, en treia l’escaleta, els personatges, l’estructura… Actualment sí que hi ha moltes escoles, universitats, acadèmies, tallers, cursets… on es poden aprendre les bases. Després, com passa amb tot, hi ha la realitat de la indústria, que no té gaire a veure amb la teoria.

Què s’ha d’aprendre per poder elaborar guions que funcionin i connectin amb el públic?
Són moltes coses, és un ofici molt específic. Escrivim amb un estil més proper a l’escriptura teatral que a la narrativa, fem servir paraules però també imatges. En una història audiovisual l’estructura és importantíssima: en dependrà que se sostingui o que s’enfonsi i es perdi l’interès de l’espectador. En el guió hi ha una part d’enginyeria imprescindible.

Els últims anys hi ha hagut una evolució de la indústria i també de la professionalització. Queda encara molt camí per recórrer, en aquest sentit?
Tenim molt bons professionals al país, però la indústria encara és molt precària, amb una manca de múscul financer. Això fa que sempre sigui difícil aixecar un projecte i que, quan s’aconsegueix fer-ho, tret d’excepcions no hi hagi prou diners per produir-lo en les millors condicions. Com a conseqüència, els professionals es veuen abocats a la intermitència i la incertesa laboral.

El mercat actual de les sèries és molt potent. Cal fixar-se en els guionistes de les sèries que es fan als Estats Units o en les d’altres països?
L’audiovisual dels Estats Units ha estat sempre molt potent i ens ha influït moltíssim, però les plataformes ens han obert una finestra on poder veure pel·lícules i sèries de molt alt nivell provinents de països de tot el món. Vull destacar el cas de Corea del Sud, que des de les darreres dècades del segle passat va apostar per la seva indústria audiovisual i ara són una potència mundial.

“ Crec que cada vegada veurem més productes televisius d’aquí aconseguint un nivell internacional”

I quins són en concret els seus referents en sèries?
N’he vist moltíssimes al llarg dels anys, tantes que la llista seria interminable, però en destacaria Los Soprano, Joc de trons, The Knick, Succession i sèries d’humor britàniques com L’escurçó negre, Sí, ministre / Sí, primer ministre, Fleabag i The Office.

Els productes televisius que es fan a Catalunya i a Espanya, han evolucionat els darrers anys pel que fa a guió i qualitat en el producte final?
Sí, han evolucionat i ho continuen fent. Crec que cada vegada veurem més productes d’aquí aconseguint un nivell internacional.

També ha treballat en llargmetratges. Quina diferència hi ha entre l’elaboració del guió d’una pel·lícula i el d’una sèrie?
Les dimensions. Una sèrie necessita més desenvolupament, més subtrames, i basar-se més en els personatges que en la potència de la imatge. De les sèries, ens fidelitzen sobretot les personalitats.

“En aquest país les activitats artístiques pateixen molt sovint de condicions precàries, però malgrat tot porto trenta anys guanyant-me la vida escrivint guions.”

És difícil la relació entre guionistes i directors, que són els que acaben donant forma final al producte? Cal saber trobar l’encaix?
Depèn de la persona. És un treball d’equip. En l’audiovisual participen molts departaments artístics i tècnics, i tots ells es basen en tres suports: guió, direcció i producció. Si els tres suports van a l’una, hi ha moltes possibilitats d’èxit. Quan apareix l’ego d’algú i es desmunta la solidesa d’aquests suports, tot es converteix en un turment i el producte en surt perjudicat.

Quin primer pas recomanaria a qui hagi decidit que vol ser guionista?
Devorar audiovisual. Primer, gaudir-lo, i després desmuntar-lo per veure com està construït. Llegir, apuntar-se a cursos especialitzats amb professors que siguin o hagin estat guionistes professionals. És una professió preciosa, però cal saber què s’hi trobarà. Qui busqui l’estabilitat d’una oficina, s’equivoca de «pel·lícula».

Entrevista: Albert Calls