Enola Holmes | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 08/10/2020

Direcció: Harry Bradbeer
Interpretació: Millie Bobby Brown, Henry Cavill, Sam Claflin,
Louis Partridge, Helena Bonham Carter

Durada: 123 min
Gènere: Intriga, comèdia

Un «Per on començo?» sembla una bona manera de començar quan no saps com fer-ho. Aquestes són les primeres paraules que sentim de la boca de la protagonista d’Enola Holmes, l’epònima Enola Holmes, seguides d’una descripció seva que dura un total de 123 minuts durant els quals no la deixem sola ni un segon.
«Sola» (en anglès «Alone») és bàsicament el missatge amb què ens bombardegen durant tota la pel·lícula. «Alone», del revés, és «Enola». I Enola Holmes és la germana petita d’en Sherlock Holmes.

Aquest nou personatge és fruit de la imaginació de Nancy Spinger, l’autora de la saga de llibres The Enola Holmes Mysteries, i s’inspira en l’univers creat per Sir Arthur Conan Doyle, però amb un estil més dirigit als joves.

Pel que es veu, Harry Bradbeer es va prendre això últim massa seriosament i, tot i incrementar dos anys l’edat de la protagonista (14 al llibre, 16 aquí), sembla dirigir la pel·lícula a un públic més aviat infantil, potser en un intent de dinamitzar la narració. I dinàmica, ho és. Però una de les primeres coses que t’ensenyen si vols ser un bon guionista és que un guió ha de parlar per si mateix sense necessitat d’un narrador que ens expliqui el que està passant quan ho podem veure. Potser hi havia massa coses a explicar, o potser és una manera d’ajustar-se al llibre. En qualsevol cas, la seva forma de trencar la quarta paret (fins i tot fent preguntes a l’espectador) gairebé recorda sèries infantils com ara Dora l’exploradora o La casa de Mickey Mouse.

L’objectiu d’Enola Holmes és crear una pel·lícula diferent, trencant els esquemes en tots els sentits. Però si vols fer una pel·lícula diferent, fes-la i la gent ja se n’adonarà. No has d’estar tota l’estona repetint el que estàs fent.

Qui s’encarrega de donar vida a l’Enola és Millie Bobby Brown (Stranger Things), en un paper que no li ha permès lluir-se gaire. L’acompanyen un Sherlock Holmes massa emotiu interpretat per Henry Cavill (el Superman de les pel·lícules on aquest superheroi pateix depressió), i un Mycroft que es converteix en el nostre pitjor enemic en el cos de Sam Claflin (Els jocs de la fam).

La pel·lícula és familiar i fàcil de veure, però el seu missatge (la seva principal motivació) es converteix en el pitjor dels seus errors: l’Enola fa una reivindicació poc subtil de l’empoderament femení que més aviat ens allunya del seu veritable concepte, mentre en Mycroft (un personatge totalment pla) adquireix el rol de dolent que ens acaba endinsant en una batalla de sexes en la qual sembla que la lluita de la dona es basi a enderrocar l’home.

Acabem amb un «La meva vida és només meva, i el futur depèn de nosaltres». Paraules d’una Enola que resumeix en dues frases tot el llibre que ens ha estat narrant durant 123 minuts, reafirmació rere reafirmació.

Tot i això, és un bon missatge de Harry Bradbeer. I el meu missatge per a ell és que potser no tots els missatges es comuniquen amb paraules.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari