Els dies que vindran | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 11/07/2019

INTERPRETACIÓ
David Verdaguer, Maria Rodríguez Soto, Albert Prat, Sergi Torrecilla
DIRECCIÓ Carlos Marques-Marcet
DURADA 117 min
GÈNERE Romanç / Feel-good movie / Comèdia

Marques-Marcet aconsegueix mantenir-me interessat durant tota la pel·lícula. Els diàlegs troben aquell meravellós equilibri entre enginy i realisme («Sé que no vull no tenir aquest fill amb tu») tan cobejat en les seves dues antecessores, els personatges desperten aquell amor-odi tan propi de les pel·lícules costumistes europees del cinema modern… És com si el director hagués decidit fer-se a un costat, esperar que els actors caminessin amb naturalitat cap al terreny de la complicitat en comptes d’enviar-los-hi ell personalment, a força d’empentes. De fet, algunes de les escenes són francament commovedores i fins i tot aconsegueixen fer-nos oblidar que estem en una sala de cinema. Tota una evolució estilística que es deu, molt probablement, al fet de construir una pel·lícula protagonitzada per dos actors que són parella a la vida real…, i que el motor principal sigui la seva pròpia experiència paternal registrada a temps real.

De tot això neix un entranyable coqueteig entre realitat i ficció. Personalment, em resisteixo a creure que seqüències com la de l’atac de riure de Vir (després l’absurd joc de selecció de noms) estigués en el guió original. En aquest sentit, Els dies que vindran comparteix certs trets amb títols com Estiu 1993, Les distàncies o la molt recent La filla d’algú. Tots ells canten a la senzillesa i estan construïts al voltant d’un nombre de personatges molt reduït, i tenen com a atractiu principal el xoc d’una sèrie de mons interiors amb la realitat. No obstant això, només el títol que ens ocupa i Estiu 1993 comparteixen una certa qualitat: més enllà del seu caràcter realista i de la seva senzillesa, són pel·lícules que tenen frescor, agilitat i un poder emocional hipnòtic. Són pel·lícules que aconsegueixen entristir amb la mateixa facilitat que aconsegueixen fer-nos somriure. Són, en definitiva, pel·lícules que remouen les emocions i fan que marxis de la sala una mica més feliç.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari