Publicat el 16/11/2004

La dona li diu al marit “Saps què, Oriol, ara que els meus pares s’han jubilat, portaran els nostres fills al col·legi, els aniran a buscar i si convé també els hi donaran el menjar”. Aquest plantejament és bastant habitual, donades les obligacions laborals de les parelles, que cada vegada depenen més d’altres, que si poden ser els avis (pares) millor que millor, sortiran gratis. La reacció dels avis acostuma a ser variada. Hi ha qui defensa que l’educació i atenció dels néts és cosa dels seus pares, de la mateixa manera que ells ho van fer pels seus fills, sinó, no haver-los tingut. Hi ha altres avis que estan disposats a donar un cop de mà, quan sigui necessari, però dintre d’un límit que en cap cas ha d’atemptar contra la seva llibertat. Altres dediquen més temps als seus néts que el que van dedicar als seus fills. Finalment, hi ha qui ingènuament creu que si tenen cura dels seus néts, quan es facin vells hi ho necessitin, els seus fills agraïts els hi tornaran el favor i tindran cura d’ells.
L’obligació d’atendre els fills no admet discussió, ells no van demanar venir al món, va ser una decisió voluntària dels seus pares. En canvi, l’obligació de què els fills atenguin els seus pares és una imposició cultural, que poden o no acceptar, però que, en tot cas, sempre poden al·legar que ells no van ser consultats. D’altra banda, els canvis importants que s’estan produint en l’entorn familiar porten a creure que el problema de l’envelliment cada vegada serà més una qüestió individual o de parella qui la tingui i per això una cultura sènior aposta per l’estat del benestar, però no el que tenim ara, sinó de qualitat europea.

Josep Aracil i Xarrié (membre Consell Sènior de Premià de Mar) cspremia@teleline.es

Deixa un comentari