Elisenda Roca, periodista, presentadora, escriptora i directora teatral

Els seus inicis professionals estan a la ràdio. És el mitjà en què millor es troba?
La ràdio em va abocar a l’ofici de periodista. Per a mi, fer ràdio és com tornar a casa.

En la seva trajectòria, s’ha trobat més dificultats per ser dona?
Personalment, no. Però només cal que miri quantes dones dirigeixen un mitjà de comunicació. I quantes són cap de cartell de programes a ràdio i televisió, o quin nombre de dones intervenen en programes informatius o generalistes com a tertulianes o col·laboradores. I ja no diguem si ets dona i tens més de quaranta anys. És una anomalia que cal solucionar.

La ràdio persisteix malgrat la televisió i les noves tecnologies. Li queda molt de futur per davant? Cal que es reinventi?
Ara m’ha fet recordar una cançó dels 80 que es deia Video Killed the Radio Star. La ràdio té molt bona salut. No cal cap reinvenció però sí que es faci amb intel·ligència i bons continguts. A més, ara pots escoltar-la quan vulguis gràcies als podcasts, de la mateixa manera que pots veure la tele en línia quan et vingui de gust.

La seva tasca a la televisió la va projectar molt. Què és el que valora més del seu treball a la petita pantalla?
És una manera de comunicar molt diferent a la de la ràdio. Valoro l’aprenentatge gràcies als companys de les cadenes televisives on he treballat. I lamento que molts s’hagin jubilat abans d’hora. Els joves que comencen estan perdent referents importants de qui aprendre l’ofici.

Les noves tecnologies deixen un altre panorama comunicatiu. Una persona amb un smartphone esdevé un mitjà en si mateix. L’abast de les xarxes socials cada cop és més poderós. Quin ha de ser el paper dels periodistes en aquest nou escenari?
Hem de saber utilitzar les xarxes de comunicació que tenim a l’abast seguint sempre el codi deontològic de la professió. L’obsessió per la immediatesa sovint ens fa perdre el nord. Es confon informació amb opinió i s’anomena periodisme allò que no ho és.

Quines persones són els seus referents professionals en l’àmbit periodístic?
Sens dubte, els i les professionals de Ràdio Joventut que, sense adonar-se’n, em van ensenyar l’ofici quan només era una joveneta de disset anys. Si vols noms propis te’n puc dir molts, indispensables per a mi i per a tothom que es vulgui dedicar al periodisme: Ryszard Kapuscinski, Anna Politkóvskaya, Gay Talese, Svetlana Alexeiévich, Annick Cojean, Maruja Torres, Rosa Maria Calaf, Iñaki Gabilondo, Enric González, Bru Rovira, Xavier Moret, Kim Manresa, Pilar Aymerich, Colita… Com veu hi ha periodistes de tots els mitjans de comunicació i també fotoperiodistes excepcionals. Si voleu saber què és el periodisme, aneu a buscar els seus llibres.

Què recomanaria a les persones que vulguin dedicar-se al periodisme?
Primer de tot, que tinguin vocació. Després, que es llegeixin el Codi Deontològic que trobaran al web del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Que siguin capaços de millorar cada dia, d’aprendre; que siguin crítics i que tinguin sentit d’autocrítica, que no vulguin fer-se rics tan bon punt es llicenciïn o tindran un disgust. Aquest és un dels millors oficis del món.

Dels grans moments dels concursos televisius o dels magazins, s’ha passat als formats de ‘reality’ d’ara, que sembla que dominen la petita pantalla. Fa la impressió que la televisió actual ofereix productes en els que preval més l’espectacle que el contingut.
Això no és periodisme, és espectacle, sovint lamentable. I dóna molts diners a les empreses de comunicació. El problema és confondre programes periodístics amb info-shows on es donen per bons rumors i on els suposats experts que han d’analitzar la situació social, econòmica i política, gairebé sempre són homes; més aviat semblen tertúlies de bar i caliquenyo.
Ha fet de directora teatral i ha escrit llibres per a públics adults i infantils. És una mostra de la seva inquietud, que es mogui en tants àmbits diferents?
Tot té un perquè. La ràdio em va dur a escriure contes per a infants. A Dies de ràdio, a COM Ràdio, escrivia contes que després dramatitzàvem. D’aquí va sorgir M’expliques un conte, un llibre amb un CD amb les narracions radiofòniques, publicat per Empúries. Aquest va ser el primer. Després del meu embaràs, vaig escriure amb la ginecòloga Carlota Basil Serem pares, publicat per Grijalbo, Rosa dels Vents i traduït al portuguès. Del concurs que vaig presentar amb Pau Vidal a BTV va sortir Joc de Paraules, d’Empúries. I a dia d’avui ja són catorze els llibres que he publicat.

El gènere musical, que també ha tocat com a directora, és molt difícil de posar en escena?
No si tens un bon equip. Res és complicat si tens clar què vols fer i tens un equip solvent de professionals i uns bons productors que aposten pel muntatge. Ara bé, si no es valora aquesta feina, si no s’hi inverteix, aleshores no és difícil, és gairebé impossible que es pugui viure d’aquesta professió. Aquí hi ha molt talent, molt: hi ha molt bona dramatúrgia, excel·lents intèrprets, bones escoles d’arts escèniques i música. Però les companyies, els creadors, no troben el suport que haurien de tenir en un país on la cultura no és prioritària.

La societat encara té dèficit en la igualtat i el maltractament de gènere és a l’ordre del dia. Què està fallant?
Tot.