Publicat el 06/04/2011

INTERPRETACIÓ: Jane Birkin, Sergio Castellitto, André Marcon, Julie-Marie Parmentier
DIRECCIÓ: Jacques Rivette
DURADA: 84 min

Extreure vida de l’art o trobar l’art a la vida? Aquesta qüestió podria ser perfectament el motiu que va portar Jacques Rivette a expressar-se mitjançant l’art cinematogràfic. L’octogenari director francès és, junt amb Jean-Luc Godard, un sobrevivent en actiu de la Nouvelle Vague francesa, moviment que va revolucionar el cinema als anys 60, primer des de la crítica cinematogràfica a la revista Cahiers du Cinéma i, poc després, fent les seves pròpies pel·lícules.
La frontera entre “representació” i “realitat” als films de Rivette sempre és difusa. Això respon a una de les majors preocupacions del cineasta (i en part de tots els integrants de la Nouvelle Vague): la moral i l’honestedat en el cinema (i, per extensió, en l’art en general). Tot i això, El último verano, no és una densa pel·lícula-assaig de críptic contingut filosòfic, ans al contrari, es tracta d’una obra d’aparença senzilla. Per descomptat, tot i que la superfície sembla simple, en el fons es troba la major part de les preocupacions del cineasta al llarg de la seva carrera.
Un fantasma, en forma de record o de persona entre la vida i la mort; un complot, en forma de trama que no s’acaba de desenvolupar, un misteri indesxifrable; la pèrdua de la innocència, que es plasma tant en la construcció dels personatges com en els mateixos mecanismes de la narració cinematogràfica; els dubtes en l’acte de creació, el qüestionament permanent de l’artista com a motor de l’art; i l’honestedat per sobre de tot, un sentit de l’ètica que, a l’hora de filmar els cossos dels personatges com a l’hora d’endinsar-se en les seves ànimes, impedeix al cineasta traspassar la barrera pudorosa que imposa el respecte per l’ésser humà sense demanar el pertinent permís als mateixos personatges.
El fantasma que turmenta Kate (Jane Birkin), el misteriós comportament de Vittorio (Sergio Castellitto), el contrast entre el pessimisme d’Alexandre el pallasso (André Marcon) i la vitalitat juvenil de Clémence la trapezista (Julie-Marie Parmentier), el número amb el qual mai no riu ningú, i el respecte formal en filmar les representacions circenses en un únic pla. Tots aquests elements es conjuguen magistralment en l’última pel·lícula de Rivette.
El último verano es pot considerar fàcilment una mena de resum o testament de l’obra de Rivette. Curiosament, es tracta d’una de les pel·lícules de menor duració (ha arribat a fer una pel·lícula de més de 12 hores de duració: Out 1). Però no es tracta d’una obra nostàlgica, sinó d’un repàs més aviat optimista als principals temes que l’han preocupat, una mena d’exorcisme dels dimonis del passat. A la vegada, la pel·lícula de Rivette és d’una frescor envejable, com si el procés de creació el fes rejovenir però conservant la sapiència que dóna el camí recorregut.
Tot un plaer poder gaudir de l’última obra fins ara del mestre Rivette en una sala de cinema.

Deixa un comentari