Publicat el 10/05/2006
Juan Diego · Ángela Molina · “Farruco”Directora: Mireia Ros

Mireia Ros és una cineasta agosarada. Va començar d’actriu, en el cinema “de destape” dels anys 70/80. Després ha participat en diversos projectes, sempre amb segell més o menys intel·lectual, ha fet música i ha dirigit pel·lícules. Ara tenim la darrera mostra del seu talent amb aquesta producció, que vol ser una espècie d’El padrino català on, en lloc de Sicília o de Brooklyn i Manhattan, les coses passen en el que es deia barri “Xino” de Barcelona, els anys 80, i que s’ha transformat considerablement, fins i tot de nom, perquè ara és el Raval.
Suposo que el desig de la directora hauria sigut reconstruir l’ambient del barri d’aquella època, però això devia costar molts diners, de manera que Mireia Ros s’ha limitat a unes petites perspectives en què es veu el fons del gratacel del final de les Rambles, que llavors ja hi era, uns pocs racons i carrers que encara conserven el depauperat aspecte i reflectir la semblança amb el tarannà dels personatges, el llenguatge que utilitzen i la manera amb què porten els tractes entre ells en espais interiors. Val a dir que ho ha aconseguit magistralment.
L’argument es basa en una novel·la de Francesc Casavella no gaire coneguda. Tres antics legionaris varen arribar al barri vint anys abans i varen començar una mena de “màfia” que no ens expliquen, però que ha anat convertint el més decidit i valent dels tres, el que anomenen Gandhi, o bé Don Luis (Juan Diego), en el cacic que domina tothom i tothom el respecta. Durant molts anys Gandhi i els seus han gaudit del poder, però ara han començat a tenir problemes amb grups de magrebins acabats d’arribar.
D’altra banda, tenim els nois joves del barri, principalment un quartet en què destaca el Nen (“Farruco”), que volen constituir un conjunt musical per triomfar en la rumba, i un d’ells és el que ens explica tot el que va passar. El Nen és fill de la Sara (Ángela Molina) i busca desesperadament que aquesta li expliqui l’estranya desaparició del seu pare anys abans. Mentre es va desenvolupant l’argument, ens oferiran uns quants números de rumba molt suggestius, però la part musical no és pas la més important de la història, sinó el drama que va sorgint entre els personatges.
Diguem que assistim a una impressionant interpretació de Juan Diego que, no sé si intencionadament, recorda bastant en la gesticulació Marlon Brando, amb una Ángela Molina que no intervé gaire, però que no li queda pas endarrere. També hi ha una autèntica sorpresa amb “Farruco” (germà de “Farruquito”), molt encertat tant en la part interpretativa com en la musical. I un notable alt per a la directora, Mireia Ros, que aconsegueix emocionar l’espectador. Vaig veure la pel·lícula en versió catalana. És la millor, perquè hi ha una gran barreja de personatges que tan aviat parlen en català com en castellà, com passa a Catalunya i sobretot al barri del Raval. La versió castellana no pot tenir tanta realitat.

Deixa un comentari