El Silencio del Pantano | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 16/01/2020

INTERPRETACIÓ:
Pedro Alonso, Nacho Fresneda, Carmina Barrios, Maite Sandoval, Àlex Monner
DIRECCIÓ: Marc Vigil
DURADA: 92 min
GÈNERE: Thriller

Comença l’any i arriben noves estrenes al panorama del cine nacional. La primera és, El silencio del pantano, una adaptació del llibre homònim de Juanjo Braulio que esdevé l’òpera prima del director Marc Vigil (El ministerio del tiempo, Águila Roja).

L’encarregat de donar vida al personatge principal és Pedro Alonso, conegut sobretot pel seu paper de Berlín a la sèrie d’èxit mundial La casa de papel. Aquest cop interpreta Q, un escriptor que l’actor descriu com a «un home molt introspectiu que no té res a veure amb Berlín. (…) El que manté ben amagat dins seu és com un àcid que quan surt destrueix tot el que l’envolta». I no és una descripció gens desencaminada. De tota manera, aquesta essència elegant i el magnetisme de l’actor es deixen veure a parts iguals en ambdós personatges.

Destaca també la presència de Nacho Fresneda i Carmina Barrios, que duen a terme una actuació impecable de les figures més crues i simbòliques que ens presenta Vigil.
La pel·lícula tracta el tema de la corrupció política i el tràfic de drogues d’una manera una mica rocambolesca. L’eix central de la trama és Q, un periodista i escriptor de novel·la negra que utilitza aquests temes als seus llibres. L’acció comença amb el final d’una de les seves novel·les, narrat per ell mateix. A partir d’aquí, la seva veu ens acompanya durant tota la pel·lícula.

És la típica premissa de l’escriptor que no sap què escriure, resolta de manera no tan típica. La ment psicòtica de Q em fa venir al cap Joe Goldberg, de la sèrie You de Netflix. Podria considerar-se’l algú que du a la societat a judici a través de la seva pròpia moralitat, i manipula titelles de carn i ossos dins d’una realitat física, o potser no del tot. Tot i emetre una clara crítica social, sembla que ni tan sols els jutgi i es limiti a relatar els fets. Al cap i a la fi, per a ell el món és com la ficció, i només s’encarrega de moure fils i observar com les històries es desenvolupen davant seu. Hi ha moments que et fan qüestionar fins a quin punt no sent res i si només actua per al seu propi benefici.

Per fer-vos una idea de com funciona aquesta història, podríem dir que ens condueix per tres trames diferents: l’escriptor que narra els fets, les accions del personatge principal de la novel·la i el context de corrupció política que tracta el llibre. Al mateix temps, l’escriptor encarna aquest protagonista que es veu immers dins del context corrupte a causa de les seves accions; trames aparentment dissociades que avancen de manera paral·lela i es van encreuant, fent-te dubtar de si es tracta de realitat o ficció.

Tant la imatge com la manera en què es desenvolupa la història carrega l’ambient de fredor. Reconec que la primera meitat se’m va fer lenta, exceptuant alguna escena en concret que tot i ser pausada et convidava a mirar la pantalla sense apartar la vista. És curiós perquè la que tinc al cap va durar aproximadament un minut en què una sola acció s’eternitzava: un home aixecant-se del terra mentre la càmera s’allunya a poc a poc; un pla fix que es va oxigenant al mateix temps que una acció s’eternitza. Em va resultar increïble com aquesta imatge va aconseguir captivar la meva mirada.

També s’ha de tenir una cosa clara abans de veure-la, i és que el seu ritme pausat es veu alterat en els moments de violència, mostrant escenes cruels, altament explícites i no gaire agradables per a tothom (i m’hi incloc).

Definitivament, no és una pel·lícula que miraria repetides vegades, però és d’aquelles que per poder analitzar-les bé t’inciten a un segon visionat a fi de trobar tots aquells detalls que s’escapen en el primer visionat. Una obra de Marc Vigil que sense dubte no passarà desapercebuda.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari