Publicat el 01/12/2016

El moniato és un tubercle de característiques similars a la patata, però amb més quantitat de sucres.
El moniato és molt versàtil, la seva textura i sabor s’adapten a la perfecció a qualsevol recepta.
La forma més habitual de cuinar-lo és amb la pell, sencer i al forn. Un cop cuit es pela. Si abans de cuinar-lo es talla a trossos, s’ha d’utilitzar d’immediat o submergir-lo amb aigua per evitar oxidacions
A l’hora de comprar-lo convé triar els exemplars d’aspecte ferm, ja que és un producte fràgil. Escollirem els que no tinguin taques a la pell i sense zones toves. Convé que siguin de mida mitjana–petita, perquè en el moment de cuinar-los queden més saborosos, dolços i es fan abans.
Ja a casa, s’han de guardar en un lloc fosc (perquè no es grillin), ventilat i fresc (per sota dels 15?ºC). Millor no guardar-los crus a la nevera, perquè tenen tendència a germinar i fermentar. A més, no es conserven bé en bosses de plàstic; millor que siguin de roba.
El moniato s’ha de cuinar bé, perquè si no és indigest; les millors formes de cocció són aquelles que permeten que conservem l’aigua que contenen. Vint minuts de cocció al vapor o bullit i ja el tindrem a punt. Per saber si està cuit, l’hem de trobar tou al tacte.
També es pot preparar en cremes, sopes, fregit, en melmelades, compotes o purés. Aquest tubercle no ha escapat de la cuina moderna: els xips de moniato en són un exemple.

 

Redacció La Clau

Deixa un comentari