El hoyo | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 30/04/2020

INTERPRETACIÓ
Ivan Massagué, Zorion Eguileor, Antonia San Juan
DIRECCIÓ
Galder Gaztelu-Urrutia
DURADA 94 min
GÈNERE thriller psicològic

Tinc un grup de WhatsApp amb 11 amics d’aquests que potser fa més d’un any que no veig però que per algun motiu segueixen allà. De fet, si bé he de dir que l’activitat d’aquest grup ha augmentat considerablement des que estem confinats, potser en part ha estat gràcies a aquesta pel·lícula.

«Ja és a Netflix una pel·li que es diu El hoyo. Va ser la guanyadora del Festival de Sitges d’aquest any. Peliculón. L’heu de veure». – MV

Després d’aquest missatge es va començar a expandir com si fos un virus. I puc afirmar que és la primera vegada que algú recomana una pel·lícula i absolutament tots els membres del grup la veuen i la recomanen en cadena. Però el més sorprenent de tot és…

«I t’ha agradat o ets de les meves?». – MG

El hoyo no és una pel·lícula que agradi a tothom, però tot i això tothom vol que la miris. Per què?

«És que precisament es va fer perquè el final fos això. Que no s’entengués i comencessin els debats sobre què vol dir». – MV

Gràcies, MV, per respondre a la meva pregunta i fer que els propers paràgrafs passin a ser pur farciment per arribar a omplir una pàgina.

Perquè entengueu una mica tot aquest boom i us entrin ganes de veure-la (si encara no heu sucumbit a l’onada de recomanacions), us en faré una breu sinopsi.
Imagineu que us trobeu en una sala quadrada i just al centre hi ha un gran forat rectangular. Si t’hi acostes i mires avall trobaràs altres sales exactament iguals, i el mateix si mires amunt. Cada dia, a la mateixa hora, baixa una plataforma pel forat que queda totalment encaixada en la teva sala durant uns minuts abans de baixar a la següent. Aquesta plataforma és plena de menjar i, òbviament, es va buidant a mesura que baixa a les plantes inferiors. La cosa és que cada mes canvies de sala, i crec que amb això us en podeu fer una idea. La resta, millor que us l’expliqui Netflix.

No us sembla brutal com a concepte?
Un plantejament força senzill al voltant d’un discurs polític metaforitzat sobre l’estratificació de les classes en un edifici de centenars de plantes, però que al mateix temps va obrint pas a una sèrie de dubtes dins del nostre cervell fins a arribar al final. I llavors l’única pregunta que pots arribar a pensar és: «Què?».

Com a idea té potència i capta al 100 % el missatge que intenta donar el seu director: «L’ésser humà és, en la meva opinió, una espècie miserable. La pel·lícula parla de lluitar contra el que som de naixement: una bola d’egoisme que plora i plora i demana i demana», opinió que comparteixo amb ell.

Perquè potser una de les millors aportacions que fa Gaztelu-Urrutia amb aquesta pel·lícula és mirar en ambdues direccions sense limitar-se a apuntar amb el dit només la gent de dalt. Perquè, en qualsevol moment, qualsevol pot ser allà i actuar de la mateixa manera. Perquè al cap i a la fi tot això ens fa veure que l’ésser humà és egoista quan té l’oportunitat de ser-ho.
Llavors… què és exactament el que fa que aquesta pel·lícula no agradi?

He de dir que em considero una d’aquestes persones que eleven el seu argument fins a la planta més alta, però a mesura que la història avança se’n van distanciant. Dit d’una altra manera, el final no em va agradar, em va deixar igual, no em va resoldre absolutament res i em va desmuntar una mica les potes del pedestal, que van començar a trontollar. I cap de les teories que m’han intentat donar m’ha fet el pes. Així que sí, us la recomano. De principi a fi, El hoyo és tan bona com incomprensible.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari