Publicat el 29/05/2013

INTERPRETACIÓ
Leonardo DiCaprio, Tobey Maguire, Carey Mulligan, Joel Edgerton, Isla Fisher, Elizabeth Debicki
DIRECCIÓ Baz Luhrman
DURADA 143 min
GÈNERE Drama / Romàntic

Al principi, el nou treball de Baz Luhrman pot causar certa sensació de mareig i fins i tot semblar exagerat formalment. Tanmateix, quan entra en escena el vertader perfil dels personatges aprenem a veure les filigranes narratives com la plasmació en imatges de les diferents personalitats que apareixen en la història. Per exemple, la frenètica posada en escena del viatge en cotxe de Nick i Gatsby no és altra cosa que l’exposició de dues personalitats radicalment oposades; una d’elles desenfrenada, emprenedora i inconscient i l’altra molt més modesta, previnguda i temorosa de la realitat. O la histriònica presentació del matrimoni Buchanan, que no és ni més ni menys que l’exposició d’un fals matrimoni feliç en què els béns materials supleixen l’amor i esmorteeixen l’impacte dels (evidents) senyals de declivi, visibles fins i tot als ulls aliens a la relació. De manera que no solament acabem acceptant l’aparentment exagerat manierisme de Baz Luhrman, sinó que fins i tot acabem estimant-lo; ja que tan aviat com ens hi acostumem comprenem que en realitat no existeix una opció millor per plantejar el seu discurs.
Però els aspectes més interessants d’El gran Gatsby no només estan en la interacció entre posada en escena i personatges. Com sabran els lectors de la novel·la homònima de Francis Scott Fitzgerald, la història romàntica entre Gadsby i Daisy té com a base una potent radiografia social que no deixa canya dreta, i en aquest aspecte podem dir que Baz Luhrman respecta meticulosament cada detall de l’obra original (evidentment, passant-la pel seu filtre d’hiperactivitat, cosa que escau de meravella a la pel·lícula). El director de Love is in the Air construeix un interessant discurs sobre el fracàs en l’intent d’ascensió de classes, cosa que en certa manera recorda a la magnífica Barry Lyndon de Stanley Kubrick. De fet, en un curiós exercici d’esprémer al màxim la reflexió social de Kenedy, Lurman ens ofereix un repàs exquisit de la societat del segle XX: el que contemplem és la història d’un personatge que dóna testimoniatge de les vivències de l’alta societat per dins i per fora i que presencia personalment l’ascensió i el declivi d’un pretès nou ric. De fet, això és exactament el que resumeix la magnífica seqüència en què Gatsby i Tom competeixen verbalment per apropiar-se del futur de Daisy.
Si fa cinc anys Baz Luhrman va trobar cabuda en la indústria cinematogràfica gràcies a un dibuix mal traçat d’una història romàntica avorrida per a tots els públics, ara s’hi reincorpora amb El Gran Gatsby, una magnífica adaptació del inconformista treball literari de Francis Scott Fitzgerald (adaptació molt superior, al meu entendre, a aquella que Jack Clayton fes en els anys setanta amb Robert Redford i Mia Farrow). Si Austràlia compartia amb el seu cinema contemporani la condició de serial superficial ple d’aventuretes de pa sucat amb oli, El gran Gatsby s’obre camí entre el Nou Cinema del Segle XXI presentant una demolidora deconstrucció del somni americà. En resum, així com Austràlia sembla un reflex de l’espectacle per a masses convencional propi de la primera meitat de la dècada dels 2000, El gran Gatsby sembla reunir els millors aspectes del cinema transcendental del Nou Cinema del Segle XXI. Al llarg de la pel·lícula, la veu en off de Tobey Maguire ens transmet la seva angoixa davant la incapacitat de trobar una persona tan honesta com un dia ho va ser el seu amic Gatsby. Doncs bé, Baz Luhrman pot estar tranquil, ja que ha aconseguit un dels productes més honests que qualsevol minstream ens hagi ofert en molts anys.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari