El faro | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 13/02/2020

INTERPRETACIÓ
Robert Pattinson, Willem Dafoe, Valeriia Karaman
DIRECCIÓ Robert Eggers
DURADA 109 min
GÈNERE Drama fantàstic

Any 1801. Tragèdia al far de Smalls de la costa de Gal·les. Dos faroners queden atrapats en el seu far per culpa d’una tempesta i… No, no us estic explicant la sinopsi d’El faro, però tampoc us diré com acaba la frase. Millor ho busqueu després de veure la pel·lícula.

Es tracta d’un fet real que va inspirar el seu director, Robert Eggers (La bruja), a l’hora d’escriure el guió. Una trama simple. Dos únics personatges. Un sol espai.

La pel·lícula transcorre a una illa llunyana durant les quatre setmanes en les quals el jove aprenent Ephraim Winslow (interpretat per Robert Pattinson) i el vell Thomas Wake (Willem Dafoe) han de conviure com a encarregats d’un antic far en unes condicions de vida força dures. Sobretot per a Winslow, que es veu obligat a obeir les ordres de Wake per més absurdes que siguin.

Abans de continuar amb la descripció, imaginem per un moment que exposo aquesta premissa davant d’un públic sense haver ensenyat absolutament cap imatge d’allò que els espera. Puc garantir-vos que al cap de 5 minuts d’haver començat la pel·lícula més de la meitat dels espectadors haurien abandonat la sala. I no perquè la cinta no sigui bona. Al contrari, precisament són els mateixos punts forts els que s’encarregarien de buidar els seients.

Hi ha tantes maneres d’explicar una història com persones en el món, i una de les primeres coses que va estipular Eggers al guió va ser l’ús de pel·lícula de 35 mm per transportar l’espectador no només a aquella època, sinó a un ambient desolat. Rodada amb una càmera Panavision Millenium XL2 amb lents Baltar dissenyades als anys 30, la imatge és en blanc i negre i té una proporció de pantalla d’1,19:1.

El faro evidencia aquests tecnicismes accentuant la importància de la imatge, que en cas d’haver estat rodada d’una manera més «contemporània» no hauria adquirit el mateix grau de contundència. Aquest és un dels motius pels quals és difícil connectar amb la seva estètica si no hi estàs acostumat, però encara és més difícil connectar amb la seva atmosfera hostil. Si en l’anterior crítica parlava de la insuperable feina a nivell fotogràfic de 1917, confesso que m’equivocava. Penso que El faro juga en una lliga totalment diferent de la de pel·lícules a què estem acostumats, i no només per l’ús de material inusual, sinó també pel tractament de la imatge, els seus primers plans, els enquadraments curts que ofeguen l’espectador… La fotografia, a càrrec de Jarin Blaschke, ens captiva amb la seva bellesa, al mateix temps que ens repugna i estremeix.

És un camí cap a la demència relatat de manera crua amb una injecció de mitologia i fets sobrenaturals que relaciona el sentiment d’aïllament amb la força de la natura. Un conte de color gris.

Una pel·lícula així, difícilment surt bé si no existeix una cohesió en tots els seus elements. I aquí és quan passem a parlar de l’excel·lent actuació dels protagonistes. Si una cosa ha fet aquest film, a part de consolidar la carrera d’Eggers com a director, és deixar clar que Robert Pattinson sorprendrà més d’un com a proper Bruce Wayne. Tant ell com Dafoe van dedicar la major part del temps invertit en la pel·lícula a l’estudi de tota la investigació dels germans Eggers sobre el tema —no vull deixar d’esmentar també el germà de Robert i coguionista d’aquest film, Max Eggers, que va tenir la idea inicial del projecte—, i cal destacar les dures condicions en què van haver de treballar. Costa de creure que cap dels dos actors no hagi obtingut nominació als Oscars aquest any.

Tot aquest conjunt et manté en tensió des del primer segon sense deixar-te un sol moment per respirar. Surts del cine amb l’ai al cor. És una duresa que difícilment pot agradar a tothom, però la seva qualitat en tots els aspectes és inqüestionable.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari