El dia de la bandera

Interpretació: Sean Penn, Dylan Penn, Miles Teller, Josh Brolin, Hopper Penn, Katheryn Winnick, Dale Dickey
Direcció: Sean Penn / Durada: 107 min
Gènere: Drama, thriller

Amb El dia de la bandera, sisena realització de Sean Penn, molt unit des de sempre al Festival de Cinema de Canes, l’actor i cineasta va intentar refer-se en l’edició del 2021, sense gaire èxit, del mal sabor de boca que va deixar el seu anterior film a concurs: el melodrama del 2016 Diré tu nombre, amb Javier Bardem i Charlize Theron. Ara arriba als cinemes aquest film inspirat en el cas real del criminal John Vogel, una història novel·lada per la seva filla, la periodista Jennifer Vogel.

El dia de la bandera reposa en el punt de vista d’aquesta periodista, interpretada per Dylan Penn, filla en aquest cas del director. La pel·lícula s’estructura a partir d’un gran flashback en el qual la filla rememora la figura del seu pare, John Vogel ­–paper reservat a Sean Penn–, a partir de la sorprenent notícia on s’informa que el seu pare és un falsificador de diners abatut per la policia després d’una fugida amb persecució.

Aquest film retrospectiu esdevé un elogi del progenitor als ulls d’una filla molt unida a la figura paterna. Tot i tractar-se d’un eixelebrat sense encert en els negocis, amb derivada criminal inclosa, i malgrat la conflictiva relació mantinguda amb la seva exdona Patty (Katheryn Winnick), mare de la Jennifer, resta una carta d’amor de la filla a un pare admirat, respectat i desitjat, feta sense retrets.

És una pel·lícula feta en família, entre pare i filla, i on fins i tot trobem un altre fill del matrimoni Sean Penn- Robin Wright, Hopper Jack Penn, que interpreta el germà de la Jennifer. En l’àmbit artístic, l’actriu Dylan Penn s’esforça a mantenir la dignitat i l’enteresa en la seva interpretació, però el paper com a actor de Sean Penn el descobrim ple de gestos apresos, ara completament amanerats, que apropen la seva actuació a la caricatura.

Tot i la seva davallada crítica pel que fa a la seva filmografia recent com a director, lluny del ressò d’obres com Hacia rutas salvajes (2007), aquí podríem dir que dirigeix molt millor que interpreta, tot i les seves evidents limitacions. L’habitual format de trencaclosques de la trama i el seu to melodramàtic ple d’estereotips, a més de l’ús de clixés visuals evocadors del cinema de Terrence Malick, un estil entre la publicitat i la poesia, l’acaben perjudicant més que beneficiant.

Cal destacar que aquesta pel·lícula compta amb versió doblada al català i versió original subtitulada en català en algunes sales de cinema.

Joan Millaret i Valls  / AMIC