El cadáver
Direcció: Jarand Breian Herdal
Interpretació: Gitte Witt, Thomas Gullestad, Thorbjørn Harr
Durada: 86 min / Gènere: Intriga. Terror
Quina és la nostra visió del món? Beee, beeee.
Quina imatge tenim de nosaltres mateixos?Beee, beeee.
Hem viscut tant de temps disfressats d’utopia, que aquest any Halloween no ha necessitat màscara, sinó mascareta.
Som un ramat d’ovelles en un present de tocs preapocalíptics que ja ha inspirat un bon nombre d’històries. I probablement una de les més recents sigui la cinta amb què Noruega busca el seu lloc a Netflix.
Ànim! Encara podem tenir ànims, cosa que els protagonistes d’El cadáver no poden dir.
El cadáver ens situa en un context distòpic fruit d’una catàstrofe nuclear. Una idea que a priori sembla centrar-se en temes tan bàsics com el de qüestionar el concepte d’humanitat o explorar conductes de supervivència en un escenari catastròfic. Llàstima que, a mesura que avança el film, o ens morim de gana o posen massa condiment al plat.
Tot gira entorn d’un espectacle teatral, cosa que m’agrada. És maco imaginar que en un món on no hi ha res per portar-se a la boca se li doni aquesta importància a les arts. Maco i probablement més realista del que ens hauria semblat ara fa un any.
Per situar-vos una mica, la pel·lícula la guia una de les famílies que, en un entorn en runes i sense esperances, gasten el poc que tenen assistint a una obra de teatre que té lloc en un hotel luxós. Els conviden a un gran banquet on els expliquen en què consisteix aquesta obra atípica on l’hotel és l’escenari, i els faciliten unes caretes que esdevenen una barrera entre el públic i la representació teatral.
Té un inici pausat, però fàcil de digerir i força bo, amb una aura de tensió mantinguda per aquest joc de caretes que desgraciadament acaba fent pesat el misteri a mesura que l’allarguen innecessàriament. Ens passem massa estona esperant un estímul que no arriba, i quan ens diuen de què va la trama l’interès decau dràsticament.
Ens trobem davant d’una bona història, però la perdem entre decorats ostentosos, visions paranormals i un excés de dramatisme heroic, on no queda clara la temporalitat i el final es resol tot sol amb un intent forçat de moment lacrimogen que no qualla.
És un exemple de bon tema mal desenvolupat, on guionista i director semblen buscar una sortida a correcuita després de plantejar qüestions transcendentals.
Mesures exagerades. Violència. Al cap i a la fi, supervivència.
No és una pel·lícula que vingui de gust recomanar, almenys no sencera. De fet, considero que guanyaria amb més simplicitat a la segona meitat. Però us convido a donar una ullada als primers minuts i a plantejar-vos certs dubtes sobre aquest tema. Us convido a muntar-vos la vostra pel·lícula. Us convido a viure l’experiència de filosofar, que amb els temps que corren poca gent ho fa com cal.
I jo pregunto… Aquest to dràstic és realment fictici? Som capaços d’arribar a aquests extrems? Què faria jo? Fins a quin punt ens podem qüestionar la bondat humana per sobre de la supervivència? Al cap i a la fi, som animals. Som ramats d’ovelles en un present que no sabem on condueix.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
