El Americano
No em cansaré de repetir-ho: no calen grans dosis d’originalitat per fer una bona pel·lícula. Els tòpics ben utilitzats permeten deixar de banda els aspectes més trivials i centrar-se en els importants.
Exactament això és el que fa Anton Corbijn a El Americano: assassí a sou, poble enmig del no res, femme fatal, prostituta de bon cor, confident amable amb secret propi… Per a tots aquells que no tenen en compte res més que els fets que s’hi expliquen -i que són una bona part dels espectadors-, amb tota probabilitat, els hi resultarà una pel·lícula previsible i mancada d’originalitat.
Hi haurà en canvi una part dels espectadors que es deixaran emportar per la proposta de Corbijn; que veuran la relació d’aquesta obra amb el cinema policíac francès dels anys 60 i 70 -sobretot El silencio de un hombre, de Jean-Pierre Melville, de la qual beu en grans quantitats-, l’espagueti western -Sergio Leone rep un petit homenatge- i, en general, el cinema europeu de la modernitat; que gaudiran de la meticulosa realització, de la bella fotografia i de les contingudes però expressives actuacions; que penetraran a l’ànima del protagonista quasi sense adonar-se’n, seguint-lo en la seva austera i rutinària vida.
Es podria considerar aquesta obra com un manifest sobre els excessos del cinema de gènere d’avui en dia, de l’abús de la sorpresa i el gir inesperat com a únic interès en una pel·lícula i de la falta d’estil de la majoria dels directors del postmodernisme i, tot això, amb l’ajut de la mateixa indústria de Hollywood gràcies a l’interès personal de George Clooney en el projecte. Tot un acte reivindicatiu, quasi subversiu.
La gran sorpresa ha sigut la taquilla aconseguida als Estats Units. El ganxo de Clooney i una promoció que considero al límit del frau -el tràiler ens ven una altra pel·lícula- han propiciat aquest gran desplaçament de masses a les sales. Ja veurem com va la cosa passat un temps.
El ritme pausat que prefereix deixar respirar els personatges, els diàlegs aparentment intranscendents on es diu tot sense dir res, i el suspens relaxat en comptes dels cops d’efecte que últimament s’ha adoptat com a estàndard, són ingredients que espantaran els consumidors habituals de thrillers. Encara que Corbijn, en realitat, s’apropa molt més al suspens hitchcockià amb aquesta obra que qualsevol de les pel·lícules que es promocionen amb el nom del gran mestre com a referent.
Tampoc no vull dir que sigui una obra mestra. El director holandès encara té molt camí a córrer i ha triat una carrera de fons. Però no dubto que estem davant d’un director que pot aportar molt. Jo ja el tinc a la meva llista de cineastes a seguir.
