Drive my car

Pel·lícula Drive my car

Interpretació: Hidetoshi Nishijima, Tôko Miura, Reika Kirishima, Sonia Yuan, Satoko Abe, Masaki Okada, Perry Dizon, Ahn Hwitae
Direcció: Ryusuke Hamaguchi / Durada: 179 min / Gènere: Drama

El japonès Ryusuke Hamaguchi, director d’Asako I & II (2018), s’ha fet present en els nostres cinemes per partida doble en pocs dies. No fa gaire s’estrenava la deliciosa rondalla en tres moviments La ruleta de la fortuna y la fantasía, i ara arriba la pel·lícula que ha triomfat arreu, la preciosa i commovedora Drive My Car. El camí d’èxits d’aquest film va començar al passat Festival de Canes, on va guanyar els premis a millor guió per a Ryosuke Hamaguchi i Takamasa Oe i el premi de la crítica internacional, i ha tingut continuïtat en els premis que està assolint arreu del món, així com en les quatre grans nominacions als Oscars: millor pel·lícula, millor director, millor pel·lícula estrangera i millor guió adaptat.

Drive My Car és una pel·lícula de quasi tres hores que comença amb un llarg pròleg de més de trenta minuts, que arrenca amb un viatge en avió de l’actor i dramaturg Yusuke (Hidetoshi Nashijima). Aquest trajecte, però, quedarà suspès, i Yusuke es veurà forçat a tornar a casa seva, on inesperadament descobrirà l’adulteri de la seva dona, Oto (Reika Kirishima). El gruix de la trama rau en l’encàrrec que fan a Yusuke de desplaçar-se a Hiroshima per dur a terme un muntatge de l’obra de Txèkhov L’oncle Vània després de la mort de la seva dona.

Allà, on entre altres coses haurà de seleccionar els actors en audicions, la fundació li assigna una xofer, Misaki (Tôko Miura), una jove callada i reservada. Els nombrosos trajectes en cotxe, majoritàriament distàncies curtes –d’aquí el títol del film–, serveixen per escoltar i assajar textos de l’obra i també per conèixer-se tots dos. Tot i l’explícit del títol, Drive My Car no es pot considerar una pel·lícula de carretera, la clàssica road movie, almenys fins a la darrera part, quan tots dos es desplacen a un lloc allunyat d’Hiroshima, punt culminant on es fusionen els camins d’aquestes dues ànimes aclaparades pels records i el dolor.

Partint d’una obra de l’escriptor japonès Haruki Murakami, Hamaguchi, planteja que el teatre i la vida són com vasos comunicants: la ficció i la vida acaben fonent-se, d’igual manera que els morts conviuen amb els vius de forma entrellaçada. El guió està ple d’arestes i matisos ben tramats, com el fet que Yusuke tria per al muntatge teatral l’amant de la seva dona morta; una dona compartida per dos homes als quals explicava històries inventades en el mateix moment de fer l’amor i durant els orgasmes.

Drive My Car és sovint un exercici declamat i retòric, mancat de cap guspira visual, però en canvi predominen, per damunt de tot, les virtuts de la transparència i la naturalitat. La rellevància del film, la seva força sísmica i emotiva, reposa principalment en el treball excel·lent dels actors i el meticulós text de l’escriptor de Tokyo Blues. Hamaguchi potser no acaba d’encaixar els assaigs repetits de l’obra de Txèkhov en l’evolució de la trama general, tot i que preval aquesta idea de fondre’s vida i teatre. Especialment trasbalsador resulta la forma com la seva suau tècnica de dilatació, el seu ritme pausat, li serveixen per coronar el cim de la perfecció en una darrera hora sublim. És el moment de la catarsi, moment en què els dimonis interiors d’ambdós es verbalitzen. Aleshores emergeix visiblement a la superfície tot allò que romania soterrat o de forma intuïda en les assossegades imatges, especialment el pes feixuc del sentiment de culpabilitat per la mort dels éssers estimats.

Joan Millaret i Valls