Dogman | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 15/11/2018

INTERPRETACIÓ
Marcello Fonte, Edoardo Pesce, Nunzia Schiano, Adamo Dionisi, Francesco Acquaroli, Alida Baldari Calabria, Gianluca Gobbi, Aniello Arena
DIRECCIÓ Matteo Garrone
DURADA 102 min
GÈNERE Thriller / Drama / Crim

L’atractiu de Dogman no necessita cops d’efecte. La vida i intimitat de Marcello, humil entrenador, perruquer i cuidador de gossos, transmet complicitat i tendresa sense pretendre-ho. Matteo Garrone és un gran seleccionador d’informació: les seqüències del ‘rescat caní’ o del ‘concurs de bellesa’, per exemple, potser són innecessàries narrativament parlant, però funcionen fantàsticament com a engranatges de la construcció de personatges. De la mateixa manera, el recurs de l’el·lipsi, que és emprat amb notable freqüència, no impedeix a la pel·lícula gaudir d’una magnífica enteresa. I no es tracta únicament d’una encertada selecció de seqüències: fins i tot la durada de cada pla, de cada acció, troba el punt adequat per donar-los una qualitat descriptiva, funcional i contemplativa al mateix temps. És un treball on tot sembla tenir la seva funció, fet que es tradueix en l’interès ininterromput de l’espectador, fins i tot quan no se li mostra cap acció concreta. I això es veu reforçat pel tipus de diàleg, gesticulació i moviments dels personatges: tot és tan creïble que el seu simple visionat ja val la pena.

Cedint a la inevitable comparació, Gomorra va irrompre a les sales de cinema, en termes exclusivament cinematogràfics, com una successora directa de Los Soprano i The Wire. Aquelles resolucions dramàtiques mitjançant espurnes de violència representades en clau hiperrealista no tenien altre referent que el d’aquestes sèries. No obstant això, la utilització sistemàtica d’aquest recurs (per part de títols com Boardwalk Empire, Breaking Bad, Juego de tronos o House of Cards) durant l’explosió comercial ‘serièfila’ que ha tingut lloc en els últims deu anys, ha convertit en monòton allò que enguany va ser genialitat. Per aquest motiu, els moments climàtics de Dogman no resulten tan esgarrifosos com en el seu temps sí que van ser-ho els de Gomorra. Afortunadament, la pel·lícula que ens ocupa no intenta fer-se forta en el terreny de la violència (com sí pretenia la seva antecessora). Aquí, tot l’interès recau en l’elaboració d’un poderós discurs i en una delicada construcció de personatges. Es tracta d’un producte que, sense jugar a l’impacte directe, adquireix una sòlida consistència en el procés de digestió. Així doncs, podem afirmar que Dogman representa la maduresa de Garrone, tant formal com ideològica.

 

Martí Sala4
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari