Doctor Sueño | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 05/12/2019

INTERPRETACIÓ:
Ewan McGregor, Rebecca Ferguson, Kyliegh Curran
DIRECCIÓ: Mike Flanagan
DURADA: 151 min
GÈNERE: terror, thriller

All work and no play makes Jack a dull boy
All work and no play makes Jack a dull boy
All work and no play makes Jack a dull boy

Hauria omplert pàgines i pàgines repetint aquesta frase però, lluitant contra el meu impuls de fer-ho, començaré amb la crítica…

39 anys després de veure per primer cop en Danny Torrance passejant amb el seu tricicle pels passadissos de l’Overlook a El resplandor (Stanley Kubick, 1980), el tornem a trobar a les nostres pantalles a Doctor Sueño convertit en un home d’edat mitjana, borratxo i turmentat pels fantasmes del passat.

La principal expectació residia en si aquesta adaptació de la novel·la homònima estaria al nivell de dos grans noms: Stephen King i Stanley Kubrick.

Mike Flanagan gairebé s’ha guanyat que li canviem el nom per Sike Klanagan, almenys pel que fa a l’adaptació del llibre, ja que… avançant-vos ja que considero que ha fet una bona pel·lícula, el seu gran hàndicap és ser la segona part d’un dels grans referents del cinema. Per això, penso que Doctor Sueño seria una molt bona pel·lícula si fos una història individual. De tota manera, qualsevol queixa que es pugui tenir envers l’argument probablement serà responsabilitat de King, donada la fidelitat amb què està tractat.

Tot i atenir-se a això, Flanagan es pren més llibertat d’acció arribats al clímax de la història. Aquesta part s’acosta molt més a l’univers de Kubrick i, evitant qualsevol mena d’espòiler, permeteu-me dir que el final em sembla molt encertat. De fet, jo com a espectadora ho necessitava per poder tancar el cercle que havien tornat a obrir amb aquesta segona part.

Sí, l’havien tornat a obrir perquè El resplandor és un llibre/pel·lícula que no necessita res més. I ja està.

Però el seu autor va sentir l’impuls d’explicar-nos més i…, realment mai us heu preguntat com seria la vida d’en Danny després de tot allò?

De manera intel·ligent, i sabent que les comparacions són odioses, Flanagan comença amb una recapitulació, apel·lant a la nostàlgia de l’espectador amb escenes d’aquella primera part que continuarà amb nous actors força semblants als que ja coneixem. Però la nostra forma de rebre aquestes imatges és diferent de com les veiem en el seu context original, caracteritzat per la tensió amb què Kubrick et manté durant tot el film. A Doctor Sueño, aquesta tensió ve donada de manera intermitent i es converteix en una pel·lícula més relaxada en cert sentit. No produeix terror. No aporta res de nou. D’acord, hi ha nous dolents. Però això no és res que no ens deixi dormir a la nit. Fins i tot diria que fan el contrari. Són vampirs energètics que representen la delinqüència i tots els horrors d’aquest món. Uns horrors que la nostra ment no pot arribar a concebre com a obra de l’ésser humà, i l’existència d’aquests personatges ens tranquil·litza d’alguna manera, fent-nos creure que aquesta crueltat no pertany a la nostra espècie. Són inhumans.

D’altra banda, el director és conscient de quins són els punts forts del clàssic de culte, i els aprofita a la inversa. Recorrent a la regla del tres converteix la mítica escena de la banyera de l’habitació 237 en un element còmic, fent que aquells que en el seu dia vàrem tenir malsons amb aquella dona culminem la pel·lícula amb rialles. Gràcies per fer-nos superar el trauma.

Es podria dir que la feina de Flanagan ha estat ajudar en Danny a combatre els fantasmes del seu passat. Parla de superació, de redempció, rehabilitació. I tot i que, com ja he dit, El resplandor no necessitava cap mena de continuació, Doctor Sueño s’ha guanyat un lloc al seu costat.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari