Disomnia
Direcció: Mark Raso
Interpretació: Gina Rodriguez, Ariana Greenblatt, Lucius Hoyos, Shamier Anderson, Frances Fisher, Finn Jones, Jennifer Jason Leigh
Durada: 96 min
Gènere: ciència-ficció, drama, thriller
Des dels inicis del pensament, la humanitat s’ha endinsat a la recerca de teories sobre la fi del món, que a més d’un han fet perdre la son. Disomnia (en anglès,Awake, ‘despert’), no n’és una.
La paraula ‘dissòmnia’ fa referència al terme psiquiàtric amb què es classifiquen els diferents trastorns de la son. Un d’ells és la vigília, i aquest nou film de Netflix, dirigit per Mark Raso, proposa una nova hecatombe capaç d’acabar amb tota la humanitat: un insomni general.
Com a hipòtesi gairebé el convenç a un, però pot aquesta pel·lícula sumar-se a la catastròfica llista de futures apocalipsis?
L’observació de la repetició d’una llei física no es pot fonamentar empíricament més enllà d’una creença construïda sobre el sentit comú, que ens indica una probabilitat: els humans podem dormir. El fet és que la idea de negar fets que a nosaltres ens resulten irrefutables (llevat que pateixis insomni) és un experiment filosòfic molt divertit. Ja ho deia David Hume.
Jill Adams és una exmetgessa militar dels Estats Units que es recupera de les seves addiccions i ven drogues caducades robades. Els seus fills, en Noah i la Matilda, viuen amb l’àvia.
Tot comença quan un fet estrany fa que, de cop i volta, els dispositius electrònics no s’engeguin i que el cervell humà no «s’apagui». En el moment en què arrenca la trama, es produeix una mena d’efecte 2000: els cotxes deixen de funcionar, els avions s’estavellen, els mòbils no responen… Però el tema tecnològic és merament secundari, és utilitzat com a pretext per dificultar el viatge en una road movie que se salta el límit de velocitat i intenta sustentar-se a través del vessant visual per sobre de la mateixa història. En general, les escenes tenen més força per separat que en conjunt, amb algun pla seqüència molt ben trobat i altres imatges totalment prescindibles (no necessitàvem veure un mico sense crani). Però el que realment manté el nostre neguit en aquesta pel·lícula és la vigília, juntament amb un fet «inexplicable»: hi ha dues persones que poden dormir, i la Matilda n’és una.
En el moment en què es planteja una premissa com aquesta, gran part de l’interès de l’espectador radica en l’evolució dels personatges a mesura que les hores sense dormir avancen. Però les paranoies religioses, l’aparició de sectes, l’amnèsia o les visions apareixen a banda i banda precipitadament, com en un safari apocalíptic. Tot junt forma un intent de concentrar els efectes de dies, setmanes i fins i tot mesos en una contrarellotge que no sabem quant de temps dura. I aquest és l’error fonamental de la pel·lícula: hauria estat bé la presència d’un comptador com a referència temporal.
D’altra banda, molts dels símptomes que veiem tenen una base real; encertats però incomplets: alguns d’ells es descriuen en casos com el de Randy Gardner, conegut per dur a terme una privació de la son voluntària que va durar 264 h (onze dies); i en marcs clínics com el de l’insomni familiar fatal, una malaltia hereditària (patida per un total de 30 famílies en tot el món) on romandre despert fins a la mort és un procés agònic que pot arribar a durar fins a deu mesos.
Disomnia és un experiment inacabat i accelerat que es converteix en una pel·lícula de zombis, amb un esquema que recorda el d’altres produccions de Netflix com A ciegas, i amb interpretacions excel·lents però poc aprofitades (com el potencial del mateix film). Amb tot això, es converteix en un altre exemple de bona idea poc treballada que així i tot es passa d’ambiciosa, i que conclou amb un final contradictori que genera més dubtes dels que pròpiament resol.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
