Publicat el 27/04/2022

he gaudit de deu dies de desconnexió del meu món després de tres anys difícils; desconnexió de paisatge, d’indrets, de fesomies, de llengües, de tot i, després dels tres anys passats, m’ha fet tant de bé que, tot d’una, et canvia la percepció de la vida.

 

La primera quinzena d’abril he gaudit de deu dies de desconnexió del meu món després de tres anys difícils, d’aquells que, si ens deixessin triar, no escolliríem mai per viure. Ja feia temps que havia desconnectat de TV, de notícies, del brogit lasciu que ens acompanya així que et distreus de viure el present. Aquests deu dies, però, han estat de desconnexió de paisatge, d’indrets, de fesomies, de llengües, de tot i, després dels tres anys passats, m’ha fet tant de bé, que ja ni recordava aquest estat d’abandó de la rutina obligada i de deixar-se lliscar pel pendent de la novetat agradable que, tot d’una, et canvia la percepció de la vida.

Els darrers anys, la nostra rutina s’havia fet tan feixuga que fins i tot impedia que la nostra ment pogués volar en llibertat, tenallada per tots els pals a la roda que, amb l’excusa de la salut, han anat fent-nos el camí cada dia més estret i més condicionat.

Avui tots sabem que comptem amb una malaltia més, sí, però també que per defensar-nos-en depenem només de nosaltres mateixos i de la nostra cura a protegir-nos, sense que per fer-ho ens haguem de separar dels altres. Hem après a protegir-nos i a protegir els que ens envolten sense por de res, perquè som prou responsables per fer-ho.

No es tracta, doncs, de caure en l’infantilisme que alguns dirigents han creat per un excés de paternalisme, de por o de veritats a mitges. Es tracta d’abandonar totes les pors impregnades en la nostra epidermis i començar a mirar els altres no com a agents de contagi, sinó com a germans de camí que hem de protegir tant com a nosaltres mateixos. Ja no es tracta que ens donin permís per treure’ns la mascareta, sinó que ens la traguem i posem quan la nostra responsabilitat ens ho requereixi.

Així, des de la responsabilitat més absoluta –la darrera cosa que es delega– i un respecte exquisit per nosaltres mateixos, pels altres, per la natura que se’ns ofereix tota per al nostre gaudi, potser, amb el temps, podrem abandonar els tics aïllacionistes que aquest període ens ha generat i tornarem a gaudir els uns dels altres, del contacte de les nostres pells, de les abraçades que ens acaronen el cor, en tots els paisatges de la geografia que es posin al nostre abast, descobrint les meravelles que se’ns apareixen quan ens allunyem del confort de casa nostra.

Tornarem a sentir la necessitat de sortir dels nostres límits i, sense cap por, a explorar-ne d’altres, més desconeguts, potser, i més llunyans. I d’això, jo en dic retorn a la normalitat. Una normalitat viva i canviant, per què no?, però mai més una novetat que ens faci basarda. Les pors són les mares de tots els mals, les guerres, els odis, les venjances… Quan sentim que alguna por se’ns instal·la a l’ànima, espolsem-nos-la de seguida i instal·lem-nos en la serenor i en la pau interior que faran que visquem de tal manera que no puguem fer res que malmeti l’equilibri de la vida i del planeta. Quan la pau habita el cor, totes les nostres obres són en bé de la humanitat, no ho oblidéssim mai!

 

Regina Ferrando i Ferran.
Trobaràs els escrits publicats amb anterioritat a:
www.reginaferrando.cat
regina@reginaferrando.cat

Deixa un comentari