Publicat el 01/12/2019

Vivim en una societat que envelleix a tota velocitat. És per aquest motiu que hem de vigilar ben de prop la salut de les persones grans. Aquest escenari ha comportat una allau de recomanacions, de consells mèdics i d’amics, i de programes de televisió que van marcant pautes d’alimentació i d’hàbits físics i psicològics per fer front a l’envelliment d’una forma saludable. «Vostè hauria de moure’s més, hauria de seguir la dieta mediterrània, hauria d’apuntar-se a un taller de memòria (amb l’edat, ja se sap, es perd vista, oïda, la memòria…), hauria de…».

Però en totes aquestes recomanacions generalistes i «de sentit comú» què hi ha de cert? I, si sabem que funcionen, per què ens costa tant seguir aquests hàbits saludables?

A continuació exposarem en un breu decàleg les recomanacions que la ciència ha demostrat que són més eficaces per tal d’aconseguir un envelliment actiu i saludable, fer front als aspectes negatius que pot comportar el procés d’envelliment i valorar les fortaleses que, també durant aquesta etapa de la vida, tenen les persones.

Continuem aprenent. L’evidència científica ens ha demostrat que les persones grans són capaces de generar noves neurones (neurogènesi) fins ben arribats els 90 anys, en una zona del cervell molt relacionada amb l’aprenentatge com és l’hipocamp (investigació de l’equip de la neurobiòloga María Llorens-Martín, 2019). També sabem que la plasticitat neuronal, la capacitat de modular el nostre cervell per canviar i adaptar-se a diferents circumstàncies davant canvis, pèrdues o lesions (també causades pel propi procés d’envelliment), no només té lloc durant la infància i l’adolescència, sinó també durant la etapa adulta. Però per tal d’aprofitar aquests recursos neuronals que ens dona la nostra biologia hem d’enfrontar-nos a situacions on el cervell hagi d’activar-se, hagi de donar una resposta diferent.

Posem reptes al nostre cervell: l’activitat mental. Les persones grans tenen un risc elevat de patir alguna malaltia que repercuteixi negativament sobre el seu funcionament mental. Atès que el risc augmenta si la persona es mou en ambients poc estimulants, cal mantenir una activitat mental adequada als nostres interessos i necessitats: assistir a xerrades, llegir, realitzar activitats d’estimulació cognitiva, etc., són algunes de les accions que podem desenvolupar per estimular el nostre cervell.

Alimentació: dieta mediterrània? Sí, però realment la seguim, o l’hem desvirtuat molt en els darrers anys? El que és evident és que les recomanacions dietètiques per a la població de persones grans segons la Sociedad Española de Nutrición (SEN) es resumirien en: prioritzar aliments d’origen vegetal, fer més d’un àpat calent al dia, evitar la monotonia i les dietes molt restrictives, menjar amb moderació (mantenir pes estable i evitar obesitat) i reduir la sal i els aliments ensucrats, evitar l’alcohol. A més, en alguns casos s’aconsella la suplementació de vitamina B12, ja que s’ha trobat en nivells deficients pel que fa a la població de persones grans.

Activitat física. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana a les persones amb risc de patir problemes de mobilitat (com de fet, seríem tots a mesura que anem sumant anys) realitzar activitat física diària (passejar, pujar escales), a més de realitzar exercici físic de força equilibri i coordinació almenys dos cops a la setmana.

Evitar l’aïllament i la soledat. La síndrome del niu buit, relacions familiars pobres, la sortida del món laboral… poden tenir un paper negatiu en els sentiments de solitud de les persones grans. Reprendre la relació amb veïns, apuntar-se a serveis comunitaris com casals o centres de persones grans on es desenvolupen activitats adaptades als seus interessos, la participació en activitats culturals i d’oci, etc., poden ser de gran ajuda per combatre aquests sentiments de soledat, que molts cops podrien acabar produint alteracions emocionals més greus com la simptomatologia ansiosa i depressiva.

Participar en activitats altruistes. Quan les persones es jubilen, tendeixen a presentar un sentiment d’inutilitat, afavorit molts cops per estereotips negatius que fomenta la pròpia societat. Així, és molt important que, malgrat que hagin deixat d’aportar una funció laboral a la societat, puguin trobar nous sentits a la vida. I un dels més importants per a les persones és l’art de contribuir i ajudar els altres. Les activitats de voluntariat poden ser un recurs molt interessant.

Activitat social. Realitzar activitats socials i interaccionar amb altres persones a través d’elles redueix la solitud i disminueix el risc de problemes de salut.

Interessos. Totes les activitats que ens proposem ens han de motivar, han de ser agradables i plaents; si no, la persona no s’acabarà enganxant i desistirà.

Potenciar el sentiment de pertinença. Per tal de tornar a sentir que formen part d’un grup quan les relacions familiars i laborals s’han pogut afectar, és de vital importància per a les persones grans tornar a sentir que formen part d’un grup de referència. Interaccionar amb altres persones a través de les diferents activitats que proposem pot ser una forma de tornar a sentir que formen part d’una xarxa social que els identifica.

Actitud positiva davant la vida. Desenvolupar una actitud més forta, resilient i positiva ens permetrà adaptar-nos als canvis que inevitablement venen amb la vellesa, per poder extreure tots els aspectes positius que també comporta.

Hem de ser conscients que, independentment de les possibles limitacions que ens puguin aparèixer durant la vellesa, un percentatge més alt o més baix de la nostra qualitat de vida dependrà sempre del que fem per nosaltres mateixos, de com ens cuidem. Les pràctiques de cura d’un mateix, en totes les dimensions de la persona, farà que puguem viure amb plenitud, autonomia física i intel·lectual i equilibri emocional el màxim de temps possible. Perquè, tal com afirmava el psiquiatra austríac Viktor Frankl, «la persona pot conservar un vestigi de llibertat espiritual, d’independència mental fins i tot en les més terribles circumstàncies de tensió física i psíquica».

Irene Fernández Labrador, psicòloga especialitzada en neuropsicologia
i envelliment

Deixa un comentari