Copia certificada

Abbas Kiarostami és un dels cineastes més importants dels últims temps. Ho és per la genialitat demostrada a l’hora de narrar històries a la vegada que reflexiona sobre el fet narratiu i, sobretot, per la seva posada en escena, tan coherent que les seves pel·lícules adquireixen molts nivells de profunditat amb una naturalitat inusitada.
Copia certificada és, potser, la més europea de les seves obres. Però només en la superfície. De fet, el cinema de Kiarostami no es pot entendre sense el dels mestres europeus. La relació de continuïtat entre les filmografies d’aquells que van renovar la idea de cinema després de la II Guerra Mundial i el director iranià és més que evident.
El debat sobre còpia i/o original adquireix així una altra dimensió a la pel·lícula de Kiarostami. Tenim el joc entre original i còpia de la mateixa parella protagonista, que en un moment donat, cap a la meitat del metratge, es transforma sense que operi cap salt ni trucatge que ens faci pensar que no es tracta de la mateixa parella. També hi ha un joc de referències múltiple: d’una banda, la parella de la segona meitat és un calc de la parella de Te querré siempre (Roberto Rosellini, 1954), a la vegada que el cognom de la parella de Rosellini i el nom del protagonista masculí de Kiarostami componen el nom de James Joyce, que ens porta a Dublineses (John Houston, 1987), l’adaptació al cinema de l’obra de l’escriptor irlandès.
Es pot considerar, llavors, que l’originalitat no té un gran valor per si mateixa, i que ben bé una còpia pot superar, quant a valor artístic, al seu original. El punt decisiu, segons Kiarostami, resideix en la mirada. És la mirada de l’artista que copia o la de l’espectador de l’obra la que dóna el valor autèntic.
Kiarostami estructura la pel·lícula magistralment, amb un estil que pot semblar parc, quan en realitat és un palimpsest de recursos cinematogràfics tan ben escollits i realitzats que l’espectador queda atrapat al món dels personatges sense necessitat de plantejar-se l’autenticitat del què visualitza. El paradigma d’aquesta estructuració arriba amb una llarga seqüència treballada amb una continuïtat perfecta que ens porta a viure la relació de la parella com si es tractés de la nostra pròpia existència.
Kiarostami ha tornat a demostrar que encara li queda molta vida al cinema i que, per sobre de la història que s’explica, és la mirada, tant de l’autor com de l’espectador, la part fonamental que converteix en art una obra qualsevol.