Publicat el 26/10/2011

INTERPRETACIÓ: Matt Damon, Kate Winslet, Jude Law, Marion Cotillard,Gwyneth Paltrow, Laurence Fishburne, Elliott Gould
DIRECCIÓ: Steven Soderbergh
DURADA: 106 min

Soderbergh alterna superproduccions per encàrrec amb pel·lícules més personals, demostrant ampliament que tant en un cas com en l’altre el seu bon ofici és innegable. Amb 22 anys de carrera des de la seva òpera prima Sexo, mentiras y cintas de video (1989), amb grans èxits com Traffic (2001) o la saga que inicià Ocean’s Eleven (2001) i apostes arriscades com Solaris (2002) o el díptic Che: El argentino i Che: Guerrilla (2008), potser no ha revolucionat el llenguatge cinematogràfic, però ha aconseguit un nivell envejable fins i tot en algunes de les seves pel·lícules més fluixes.
A Contagio, la principal missió de Soderbergh és conjugar la tensió pròpia d’un thriller centrat en l’expansió d’un virus letal arreu del món amb una meticulosa dissecció dels processos interns de les diferents organitzacions implicades en la contenció i solució del problema. I es pot dir que surt ben parat de la jugada. Gràcies a l’elenc de cares conegudes (i grans professionals tots ells) resulta més fàcil seguir les diferents línies argumentals sense perdre’s i gràcies al saber fer del director sense perdre l’interès.
D’altra banda, el missatge mo-ralitzant que sol acompanyar a aquestes cintes és més difós del que és habitual a Hollywood. Tot i ser una pel·lícula apocalíptica amb molts dels tòpics relatius al desordre públic, la por, la supervivència, etcètera, no s’incideix massa en tot això i sí una mica més en els personat-ges. Encara que, amb tants fronts oberts, alguns dels perso-
natges no acaben de tenir la pro-funditat necessària (el cas de Jude Law és el més evident, tot i tenir més minuts que la resta).
No ens oblidem que som davant d’una pel·lícula de gènere dirigida a recaptar la major quantitat de calés possibles a taquilla. Per això em sembla meritori que no es tracti d’un producte més propi de sobretaula que d’un film digne de veure en una sala de cinema. Però és inevitable pensar que les concessions de cara al públic llasten excessivament l’obra i que potser el tema dóna per a quelcom més profund.
En resum, no és cap obra d’art, és pur entreteniment amb molt d’ofici, amb petites dosis d’incomoditat moral, i amb grans dosis d’incomoditat personal: en alguns moments no hi ha cap valent, a la sala de cinema, que s’atreveixi a tossir…

Deixa un comentari