Publicat el 04/04/2019

L’evolució, tant de la humanitat en general com de cadascun dels éssers humans en particular, està íntimament lligada a l’augment gradual de consciència. Si ens centrem en la particularitat de l’ésser humà i examinem la nostra vida concreta podem arribar a descobrir diverses etapes en les quals, salvant totes les excepcions que vulgueu, hi ha un refinament gradual de la persona.

Cada ésser humà passa, en el decurs de la vida, per diferents etapes que, ben resoltes, ens permeten evolucionar en la nostra consciència, però que, mal resoltes, ens impedeixen créixer en consciència perquè generen comportaments que ens limiten.

Si tenim en compte que els estudiosos situen la consciència mitjana de l’ésser humà en un 5 % del total (!), podem adonar-nos de la infinitud d’allò que encara desconeixem. Des d’aquesta consciència, doncs, d’enorme desconeixement, podem entendre aquell «Només sé que no sé res» de Sòcrates.

La dificultat d’explicar-nos la vida i el món, des d’un grau de consciència tan baix, ens proporciona múltiples possibilitats d’error. Ara bé, si una cosa sembla certa és que el bon camí passa de l’egoisme a l’altruisme, de la por i la culpa a la llibertat, de la necessitat d’excusar-se o de mentir per tenir la raó, a la necessitat de respectar la veritat a ultrança, malgrat que això ens pugui perjudicar. El camí de consciència és un camí on prevalgui la cerca incansable de la veritat en tot, per assolir la llibertat. Està escrit: «[…] coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (Jn 8,32).

L’evolució en aquest camí d’augment de consciència passa per un buidament d’aquells comportaments que ens limiten i que són generats per la manca de confiança. Perdem la confiança quan perdem de vista que estem en les millors mans, que la vida és el regal més gran que ens han pogut fer, que llevar-se cada matí és una aventura formidable, que som membres d’un tot que ens nodreix i ens agombola…

Sense confiança, apareixen les dues grans arrels de l’arbre del subconscient, que són la culpa, que ens engarjola en el passat, i la por, que ens ancora en el futur. Si tenim en compte que ni passat ni futur existeixen i que l’únic moment real és el present, mentre la nostra ment està ancorada en el passat o el futur no som, i no essent, no hi ha augment de consciència possible.

Si bé la ment pot viatjar pel temps, el nostre cos no. El cos sempre viu el present. Així doncs, el nostre cos és un gran mestre que ens permet, si li posem atenció, viure plenament el present i fluir pel mar de la consciència.

La consciència social es nodreix de la suma de consciències dels seus membres. Per tant, la societat serà millor en la mesura que augmenti la consciència de cadascun de nosaltres. Se’ns gira feina i no tenim cap excusa per defugir-la.

 

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrit publicats,
amb anterioritat, al web:
reginaferrando.simplesite.com
regina@reginaferrando.cat

Deixa un comentari