Publicat el 02/03/2011
INTERPRETACIÓ: Natalie Portman, Mila Kunis, Vincent Cassel, Winona Ryder
DIRECCIÓ: Darren Aronofsky
DURADA: 103 min

És possible fer una pel·lícula ambientada en el món de la dansa sense referir-se a El llac dels cignes de Txaikovski? No sembla impossible però sí molt difícil. Així i tot, a Darren Aronofsky, no sembla importar-li gens ni mica i centra tot l’argument del seu últim film en aquesta obra, però portant-la al terreny del terror. La casualitat ha volgut que coincideixi a les sales amb el meravellós documental La danza de Wiseman, tot i que Cisne negro no pretén analitzar el món de la dansa ni el seu model productiu.
Els primers plans poden suggerir certa continuïtat temàtica i formal de l’anterior pel·lícula del novaiorquès, El luchador, però de seguida queda clar que aquest nou projecte és una altra cosa. De versemblances tenim, per exemple, un cert gust per explorar els límits de la carn, que en aquest cas es pot emparentar fàcilment amb el cinema de David Cronenberg, en especial, i de manera descarada, amb La mosca. Però, si Cronenberg utilitza els codis del gènere i la cultura popular per fer propostes realment profundes i plasmar pensaments de caire filosòfic, Aronofsky, en canvi, queda atrapat per les convencions del cinema de terror i, tot i que intenta aprofundir en els temes plantejats, el resultat no acaba de ser rodó.
Un dels principals problemes de la pel·lícula és que, mentre que la dansa pertany al món de l’alta cultura, els referents visuals estan més aviat lligats a la cultura popular (en especial el giallo italià, amb Dario Argento al capdavant). No seria cap problema, és clar, si s’hagués creat un contrast que portés a algun tipus de reflexió al respecte, o amb certa ironia o distància.
Aronofsky, però, utilitza el ballet, en concret El llac dels cignes, com a base argumental i tota la resta d’elements no fan més que reforçar la idea principal. En aquest sentit, es veu una clara evolució respecte a Réquiem por un sueño, introduint els efectes visuals amb més naturalitat i controlant els elements amb molta perícia. El reflex al mirall, per exemple, un element del qual sempre s’abusa, està perfectament integrat i segueix una evolució perfecta durant tot el metratge, però en el fons no aporta res més, ni tampoc no en fa un ús innovador o característic.
En definitiva es tracta d’una cinta de terror exemplar, amb una factura impecable, però que es perd en la seva ambició. Si Aronofsky no s’hagués pres tan seriosament la seva obra, i hagués sintetitzat l’argument en un o dos temes tractats amb més profunditat, el resultat podria haver estat a l’altura de les obres del citat Cronenberg o, fins i tot, d’un gran referent del gènere com és Repulsión de Roman Polanski.

Deixa un comentari