Publicat el 17/11/2010
INTERPRETACIÓ: Naomi Watts, Sean Penn, Ty Burrell, Michael Kelly DIRECCIÓ: Doug Liman DURADA: 108 min

Aquesta és una pel·lícula que arriba tard. El tema de les mentides per part del govern de Bush per envair l’Iraq sona a aigua passada. És clar que es tracta d’una història real, un succés que potser alguns encara recorden: la filtració a la premsa de la identitat d’una agent de la CIA com a venjança per un article sobre les mentides de la Casa Blanca publicat pel seu marit, ex-ambaixador al Níger.
El cas de Valerie Plame i Joe Wilson va tenir bastant ressò mediàtic, fins al punt d’acabar rodant caps a l’administració Bush, tot i que Dick Cheney, l’autèntic artífex de la guerra i les mentides per dur-la a terme, va sortir indemne d’aquest enrenou. Què aporta, doncs, aquest film a tot allò que ja es coneix? Sembla que, d’una banda, es vol donar una versió més humana dels fets, fer entendre a l’espectador la impotència i el drama que van patir la parella. D’altra banda, tenim la propaganda política.
No és que la història no sigui interessant, però les circumstàncies han canviat tant des que es va donar el succés que el missatge perd força. Per una altra part, l’argument se centra tant a demostrar la injustícia amb què van tractar els protagonistes, tant els medis com l’administració, que el problema de fons es dilueix.
El guió depèn massa dels llibres escrits per cadascun dels protagonistes, pràcticament no s’allunya d’ells en cap moment, de manera que no ens permet agafar perspectiva i convertir un problema concret en un problema més general. El director, per la seva banda, es troba amb un guió ple de dades i converses, amb els problemes de ritme que això pot ocasionar a la pel·lícula. La manera que té Doug Liman de resoldre això és utilitzar el recurs de la càmera en mà. Però abusa de la tensió artificial creada per mitjà de primers plans moguts i desenfocats durant la quasi totalitat del film, fins a tal punt que els moments més dramàtics i emotius es desinflen. Liman, director d’El caso Bourne, hauria de conèixer les seves limitacions més que ningú en aquest aspecte, donat que Paul Greengrass li va donar una bona lliçó de com utilitzar el recurs amb mà destra (mai millor dit) i no marejar l’espectador en les dues seqüeles de la saga Bourne.
Tampoc no funciona aquesta pel·lícula com a hereva de films com Todos los hombres del presidente (1976, Alan J. Pakula), La conversación (1974, Francis Ford Coppola) o Los tres días del Cóndor (1975, Sydney Pollack). Un altre cop la conjuntura és decisiva en aquest aspecte, ja que els esdeveniments dels anys setanta i els d’ara no són del tot comparables. Amb la crisi econòmica mundial a sobre, els Estats Units governats per Obama i el seu exèrcit ja retirat de l’Iraq, el tema acaba convertint-se en una anècdota més de les barrabassades de Bush, Cheney i companyia. Això i la poca perícia de Liman com a director seriós fan de la pel·lícula un producte mediocre. Millor serà que Liman torni a fer pel·lícules com El Sr. y la Sra. Smith o Jumper, almenys guanyarà uns bons calerons.

Deixa un comentari