Cajas oscuras
Direcció: Emmanuel Osei-Kuffour
Interpretació: Mamoudou Athie, Phylicia Rashad, Amanda Christine, Tosin Morohunfola
Durada: 100 min
Gènere: Thriller. Ciència-ficció
Abans que el Nadal comenci a inundar les cartelleres dels cinemes que, amb sort, tornarem a trepitjar d’aquí a unes setmanes, explorem el catàleg d’Amazon Prime i trobem el seu nou thriller, Cajas oscuras (Black Box).
Es tracta de la segona entrega del projecte «Welcome to the Blumhouse», una sèrie de vuit pel·lícules independents entre si, produïdes per Amazon i Blumhouse, amb les quatre primeres ja estrenades amb l’eslògan Four Unsettling Films. Under One Roof, que es tradueix com a ‘Quatre pel·lícules inquietants. Sota un mateix sostre’.
El protagonista de Cajas oscuras és en Nolan, un home que ha perdut la memòria arran d’un accident de cotxe en què la seva dona va morir. Ara és pare solter d’una nena d’uns deu anys que, mitjançant pòstits enganxats per tota la casa, intenta fer tornar les seves vides a la normalitat.
En un moment de desesperació, en Nolan decideix acceptar la proposta de participar en un experiment que desbloqueja els records oblidats a través de la hipnosi.
La pel·lícula s’inicia com un drama. Osei-Kuffour ens situa dins d’un context actual, en una realitat totalment plausible, per després plantejar dubtes que ho capgiren tot amb una sèrie de jocs psicològics que recorden, irònicament, el mateix Christopher Nolan en alguns aspectes.
De fet, trobo que Cajas oscuras va molt en la línia de pel·lícules com Origen (2010) i Memento (2000), de l’esmentat Christopher Nolan, o Insidious (2010), de James Wan, Leigh Whannell i Adam Robitel i que curiosament pertany a la mateixa productora, Blumhouse. Però té elements que remeten sobretot a la mecànica d’alguns videojocs, com és el cas de To the Moon (2011), de Kan «Reives» Gao i Freebird Games, on els protagonistes viatgen a través dels records del seu pacient mitjançant objectes que els relacionin.
Es poden desbloquejar els records a través de la hipnosi? Pel que es veu, es tracta d’un tema força explorat. No existeix una resposta clara a la vida real, però la ciència-ficció, com sempre, s’avança a la mateixa ciència aportant diferents hipòtesis. En aquest sentit, el cas de Cajas oscuras resulta força versemblant a l’hora de tractar un tema com aquest. Endinsar-se a l’inconscient intriga fins al punt de produir esgarrifances, i és un aspecte que es palpa durant tota la pel·lícula.
Emmanuel Osei-Kuffour (nascut a Texas i fill d’immigrants de Ghana) va treballar durant sis anys al Japó en sentir-se captivat per la sensibilitat de les històries d’allà. Per això no és gens estranya la seva capacitat per jugar amb les emocions dels espectadors.
I és que l’argument que aquest film ens planteja ens porta a qüestionar el funcionament del cervell, el funcionament de la consciència. Introdueix aquesta idea d’un jo definit per la mateixa consciència, una idea d’identitat totalment aliena al cos en què residim.
Ara bé, on ens condueix tot això? Osei-Kuffour ha demostrat tenir un gran potencial, però he d’admetre que el final de la pel·lícula és una mica agredolç. Vaig tenir la mateixa sensació que després de veure Lucy (2017), de Luc Besson: ni bona ni dolenta, simplement estranya; com si únicament m’haguessin estat marejant mentalment per arribar a una solució massa senzilla i poc realista.
Sigui com sigui, la pel·lícula compta amb un bon plantejament amb què «Welcome to the Blumhouse» ens obre les portes a dubtes interessants i ens deixa amb ganes de veure per quins terrenys ens portarà cadascun dels seus directors, després d’aquest prometedor thriller d’Emmanuel Osei-Kuffour que, lamentablement, s’acaba perdent en un melodrama força pobre. Així i tot, una segona entrega interessant i digna de recordar.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
