Buried (Enterrado)

Molt s’està parlant d’aquesta pel·lícula tant al carrer com a les pàgines dels mitjans destinades a la crítica cinematogràfica per la seva proposta original i arriscada. En realitat el plantejament no és del tot original, encara que segueix sent arriscat. El film té Ryan Reynolds com a únic actor i un taüt com a únic espai. Realment no sé quina de les dues característiques és la més problemàtica, ja que Reynolds no ha interpretat abans cap paper digne de menció.
D’altra banda, Rodrigo Cortés va guanyar-se un bon grapat d’elogis i, sobretot, molts premis amb el seu curtmetratge 15 minutos. Un temps després va llençar-se al llargmetratge amb Concursante, una proposta interessant però que es diluïa en la indefinició d’estil i en la excessiva declamació prosaica del missatge a transmetre.
Amb Enterrado, que sembla que sona millor en anglès encara que la producció i el director són espanyols, sembla que ha tingut més sort i ha aconseguit ràpidament el favor de gran part dels espectadors i bona part de la crítica. Encara que sembli mentida es pot fer una pel·lícula de suspens en un únic espai tan reduït com un taüt, amb un sol actor i no adormir el públic.
Però aquí s’acaben totes les flors. El sol fet de donar acció a un plantejament que en principi sembla tenir poca cabuda per al dinamisme no fa que el que se’ns explica sigui interessant. El principal pecat de la pel·lícula és la falta d’empatia amb el protagonista. És impossible empatitzar amb ell perquè se’ns omet informació deliberadament. Aquesta informació, que es dóna amb comptagotes, és imprescindible per conèixer el personatge i patir com ell pateix, però la dilatació en el temps de les dades actua en contra d’aquest sentiment. D’altra banda, els diàlegs del personatge quan parla pel telèfon mòbil són massa informatius. Per molt que el personatge cridi i s’exasperi, si no hi ha subtext no hi ha dramatisme i, en aquest cas, la falta de subtext deixa les conversacions buides de tot sentit.
Quant a la direcció no hi ha molt a dir. Avui en dia els codis del thriller o cinema de suspens són molt clars, moure la càmera per no avorrir l’espectador i guardar-se un parell d’enquadraments espectaculars per al clímax. Amb un espai tan reduït, Cortés no dubta a buscar angles impossibles i recórrer a tot tipus de tècniques per fer travellings sense semblar que la càmera està fora de la caixa. Tot un mèrit en l’aspecte técnic, però un desastre des del punt de vista artístic. Amb tant de moviment els plànols climàtics acaben perdent força i com que tampoc hi ha una idea subjacent potent per expressar amb imatges, el resultat és un gran artifici molt ben elaborat però totalment buit.