Publicat el 29/11/2018

INTERPRETACIÓ
Rami Malek, Joseph Mazzello, Ben Hardy, Gwilym Lee, Lucy Boynton, Aidan Gillen, Tom Hollander, Mike Myers
DIRECCIÓ Bryan Singer
DURADA 134 min
GÈNERE Drama / Biogràfic

Ho diré només començar: ni m’agrada Queen ni m’agrada Bryan Singer. Els primers em semblen embafadors i el segon em fa pensar en un encantador de serps disfuncionals. Per això només puc entendre Bohemian Rhapsody com un projecte d’èxit assegurat (la unanimitat aclaparadora amb què el mon lloa un grup de música tan comercial i edulcorat com el mencionat no és cap secret), deixat en mans d’un dels més grans experts en la venda de fum. És a dir: una pel·lícula que caurà en el cantó dels productes rendibles amb molta més facilitat que en el de les peces artístiques. La meva sorpresa arriba quan m’adono que, des del seu inici fins a la meitat, la pel·lícula em sembla d’allò més entretinguda.

Perquè, al marge dels gustos d’un servidor, Singer demostra saber què ha fet que les cançons de Queen formin part dels himnes populars d’avui en dia. I l’escenificació de les seves composicions es converteix en un desglossament de les virtuts de la banda del qual es fa difícil no gaudir. Essent conscient durant tota l’estona de la tendència clarament comercial de la pel·lícula, no puc evitar rendir-me a l’entretingudíssim espectacle musical i l’exhibició de talents en què el director converteix astutament la seva cinta. La seva agilitat, la bona feina dels actors i l’intel·ligent (i efectiu) ús de l’humor aconsegueixen enganyar-me i fins i tot confondre’m: inclús les cançons ja no em sonen (apel·lant a mil i una concessions) del tot malament.

Llàstima que el tercer acte de la pel·lícula sembli més interessat a complir amb els cànons convencionals del cinema hollywoodià que a aprofundir en els personatges o aportar nova informació sobre la banda. I és que tot el conflicte i desenllaç bé podrien formar part de la història de qualsevol grup famós escollit a l’atzar. Preocupat per atreure tots els públics, Singer passa de puntetes pel capítol més fosc del cèlebre cantant Freddie Mercury i es conforma amb una radiografia superficial i de consum massiu. Val a dir, tanmateix, que els últims vint minuts estan prou aconseguits per despertar de nou l’adrenalina de l’espectador i, si més no, evitar que senti que ha perdut el temps.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari