Biutiful

Aquesta és la primera pel·lícula del director mexicà sense Guillermo Arriaga com a guionista, després d’haver treballat junts a Amores perros, 21 gramos i Babel. Haig d’admetre que les seves anteriors pel·lícules no em van agradar gaire i l’únic que al meu parer se salvava era la intel·ligència dels guions d’Arriaga, així que no em venia molt de gust anar a veure aquesta obra “en solitari” d’Iñárritu. Les fabuloses crítiques que ha rebut Bardem pel seu treball en aquest film, però, em van encoratjar i vaig decidir fer un esforç.
Encara que en aquesta nova pel·lícula l’argument giri en torn a un únic protagonista, l’ambició d’Iñárritu és la de dibuixar un mapa del patiment humà a partir d’una bona mostra de personatges marginals, tant nouvinguts com autòctons, que malviuen en els suburbis d’una Barcelona sinistre que funciona com a paradigma de la globalització de les metròpolis més que com a entitat regional. En realitat, el que ens mostra no és més que l’explotació de les misèries dels menys afortunats venut com a cinema de denúncia. Uxbal, el personatge que interpreta Bardem, carrega sobre les seves espatlles tanta quantitat d’infortunis que converteixen aquest film en una sort de sadisme melodramàtic. Però Iñárritu no en té prou amb això i decideix introduir, sense posar-se vermell, un component esotèric com a intent d’elevar l’espiritualitat de l’obra. El resultat és un relat interminable -no en va són dues hores i mitja de pel·lícula- de desgràcies i patiments barrejats amb un forçat realisme màgic ple de contradiccions ètiques i narratives.
Enmig d’aquest despropòsit, però, Javier Bardem fa creïble un personatge impossible. Amb una capacitat d’interpretació totalment extraordinària, Uxbal cobra vida pròpia, més enllà de les restriccions d’un guió sobrecarregat de situacions límit, lletjor i patetisme. La capacitat de Bardem de ser Uxbal més que d’interpretar-lo és l’únic pilar que sustenta el film, sense anar en detriment, és clar, de la resta d’actors que treballen de manera excel·lent.
Amb aquesta pel·lícula, Iñárritu aconsegueix proposar una infinitat de temes humans i socials sense entrar a tractar-ne cap ni un, fent un espectacle del dolor com a via ràpida per arribar al llagrimal de l’espectador. Encara que el ritme no decau, incloent una increïblement violenta actuació de la policia contra els “manters” -filmada com si d’una pel·lícula d’acció de Hollywood es tractés-, el tira i afluixa que es produeix entre l’exagerat barroquisme visual i el subtil treball de Bardem fan que hom entri i surti del film constantment, sense arribar a implicar-se del tot però ansiós perquè el patiment acabi.
En definitiva, una pel·lícula només apta per a masoquistes patològics a qui no els importi veure un mostrari complet de tot el que no ha de ser el cinema “social” o, millor dit, el cinema en general.