Bicicleta, cullera, poma

Carles Bosch es va embarcar en un projecte complicat com és l’encàrrec per part de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer de fer un documental que sigui a la vegada un instrument didàctic i de conscienciació sobre la malaltia, i, també, un retrat humà de com afecta l’Alzheimer el malalt i, sobretot, els qui l’envolten i l’estimen.
El documental està estructurat en diverses línies narratives paral·leles, encara que la principal i que més força transmet és la que té com a protagonistes a Maragall i la seva família. Potser es troba a faltar una mica més de metratge centrat en la intimitat del protagonista i el seu entorn més proper, o potser sobren minuts de discurs de metges i especialistes, encara que la càrrega emocional d’algunes seqüències és clau per ajudar a sobrepassar aquest petit desequilibri.
És clar que Bosch cerca la llibertat creativa sense deixar d’acomplir les directrius marcades per la Fundació. Una tasca difícil, que el director català afronta amb valentia i tenacitat. Però, la mateixa essència del discurs didàctic dels especialistes treu l’espectador de la continuïtat cinematogràfica. Bosch intenta mitigar aquests canvis de ritme amb recursos bastant efectius, com introduir les explicacions en la mateixa dinàmica de la visita de seguiment de la malaltia a un pacient dels Estats Units o un acte educatiu sobre la demència en un remot poble de l’Índia, però encara queda una certa ombra de didactisme que, al meu parer, resta intensitat al film.
D’altra banda, la realització no és gens extraordinària. Un altre cop hem de tenir en compte la dificultat de realitzar un documental com aquest, el seguiment d’una persona sense gaire espai per preparar o anticipar els successos que es plasmaran amb la càmera no deixa gaire opció al cineasta a l’hora de treballar l’enquadrament o el ritme intern de la seqüència. Un detall que m’ha agradat molt és la relació que té Pasqual Maragall amb la música. Crec, sincerament, que es podria haver explorat amb més profunditat aquest aspecte de l’expresident i a la vegada aprofitar-ho per crear un leitmotiv que donés més consistència a la pel·lícula, sense menysprear l’ús que se’n fa de la música en alguns moments, que m’han semblat meravellosos.
En definitiva, Bicicleta, cullera, poma és una obra amb els seus defectes, heretats de la seva pròpia naturalesa com a encàrrec, però amb suficients bons elements per gaudir-ne, a la vegada que desperta algunes consciències sobre l’Alzheimer.