Publicat el 20/07/2011
INTERPRETACIÓ: Ewan McGregor, Mélanie Laurent, Christopher Plummer
DIRECCIÓ: Mike Mills
DURADA: 105 min

El cinema independent nord-americà ha estat engolit, majoritàriament, per la indústria. D’altra banda, la independència no necessàriament va acompanyada d’una política d’autor a l’estil europeu. L’autor pot sobreviure i desenvolupar el seu art dintre la indústria, com van demostrar els crítics de Cahiers du cinéma als anys 50 i 60, reivindicant com a autors a directors de la indústria com John Ford o Howard Hawks.
No obstant això, una petita part de la nova generació de cineastes americans persisteix en la idea de desenvolupar un cinema d’autor i independent als Estats Units. Per sort per a nosaltres, els espectadors, entre l’allau de mediocritat ens arriben, de tant en tant, obres més que dignes. Beginners és una d’aquestes excepcions que s’allunya de l’estereotip indie i aporta idees molt estimulants.
Mike Mills utilitza la fragmentació temporal per narrar en dos temps la diferent aproximació a les relacions sentimentals de dues generacions. Oliver, als 38 anys d’edat, encara no ha trobat l’estabilitat emocional desitjada; el pare, recentment mort de càncer, en canvi, va viure uns últims anys de vida plens, en revelar la seva homosexualitat amb 75 anys, poc després de la mort de la seva dona.
Al contrari del que passava a Thumbsucker (2005), òpera prima de Mills, a Beginners els personatges deixen de ser arquetips sense gaire profunditat i el desplegament visual, amb una interessant barreja de recursos (fotografies, icones gràfiques, dibuixos) hi són al servei de la història. La influència del món del videoclip, on va iniciar la carrera Mills, comença a diluir-se, de manera que troba cert equilibri entre la forma i el fons.
És clar que encara hi ha una rigidesa en la posada en escena que va en detriment de l’obra, que, d’altra banda, té un grapat de moments de bon cinema i un to entre irònic i melancòlic que connecta amb gran part de la generació que es va fer adulta abans de la crisi econòmica que estem patint. Sí, curiosament, Mills situa l’acció abans de la crisi, per tal de centrar tota l’atenció en el tema que vol tractar. Un gest que no s’ha de passar per alt.
Qui esperi trobar-se amb una comèdia romàntica en ús més val que no s’arrisqui, es tracta d’una pel·lícula que aprofundeix en les relacions humanes molt més del que acostuma a fer en el gènere. De fet, ni tan sols crec que es pugui catalogar d’aquesta manera. Tot i així, tampoc no es tracta d’una obra dirigida als cinèfils més exigents. És, simplement, un apropament diferent al tema.

Deixa un comentari