Apunts depsicoanàlisi: la funció paterna (2a part) | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 03/12/2020

A la primera part d’aquest text centrava les idees en l’individu, és a dir, en la importància que algú funcioni com a pare per a un infant. Aquest fet farà possible una vida en societat, farà que algú sigui algú més. O sigui, que aquesta funció serveix per constituir la base per fer possible el llaç social, el lligam amb els altres.

En aquesta segona part em centraré, podríem dir, en l’aspecte social, en la psicoanàlisi aplicada a les qüestions socials, ja que des de fa un temps aquesta funció paterna està en clar retrocés o s’ha traslladat, i això té efectes en les persones. L’aspecte social entès com a aquells discursos que es produeixen en les nostres societats occidentals.
Actualment, amb l’hegemonia de l’economia de mercat i les noves tecnologies, aquesta funció paterna s’ha traslladat. Aquest tipus d’economia liberal, que funciona com a centre de moltes realitats, ha suplantat la imatge del pare tradicional, protector, guia i autoritat. Ara no es dona als pares l’autoritat de la família.

Per un costat això permet fer fora idees patriarcals i permet instaurar una realitat més diversa i també complexa. Ara ja no manen els pares de família i tot es dirigeix a la democratització, a la igualtat. Ara tothom té dret a manar, ja no hi ha una autoritat prefixada, institucionalitzada. Hi ha una tensió que abans no existia, era així perquè sempre havia estat així.

Sabem, també, que en la imatge del pare bondadós s’havien perpetrat moltes injustícies; és allò de confondre autoritat amb autoritarisme. I és que la història és plena de dirigents que de cara a la galeria mostren correcció però en realitat són uns corruptes. Ara estem més amatents a aquesta realitat, ja no la deixem passar tan fàcilment, i això és motiu de celebració.

Però d’altra banda hi ha una certa desorientació sobre com s’han de fer les coses. Per exemple, què vol dir ser pare o mare. Abans, en les societats més tradicionals, aquestes preguntes en relació a l’educació eren formulades a la gent gran a la qual se li suposava un saber. Ara, amb el declivi de la figura de l’autoritat i la desconfiança envers el que és antic, hi ha una multitud de manuals sobre com educar. Ara ja no hi ha un saber degut a la experiència: hi ha experts externs.
També hi ha la tendència a delegar la funció paterna –que sempre és feixuga i que abans tenia un lloc de més respectabilitat– a per exemple l’escola i fins i tot a les tecnologies, a les tauletes tàctils i als mòbils. Ser pare és avorrit i no compensa. Aquesta idea, que pot semblar exagerada, permet que alguns dimiteixin de la seva funció anhelant èpoques de joventut.

Segurament he començat molts temes en relació al declivi de la funció paterna que demanarien més extensió. Si voleu pensar-hi una mica més us remeto a un llibre del psicoanalista italià Massimo Recalcati anomenat ¿Qué queda del padre? *.

 

* Massimo Recalcati. ¿Qué queda del padre? Xoroi Edicions (no hi ha traducció al català)

Jordi Alcàsser · Psicoanalista
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/

Deixa un comentari