Apunts de psicoanàlisi, l’engany

Quan s’enganya es té la intenció d’obviar un terme sobre el qual ja he escrit, que és la falta. La falta que és inherent a l’esser humà i també a la realitat compartida. Enlloc no existeix la completesa. No hi ha cap cercle que es tanqui, sinó que més aviat estem constantment dividits, dividits per un llenguatge que ens travessa quan naixem i ens deixa allunyats de la perfecció. Per això ens agrada tan afirmar: «Perfecte!»

En aquesta realitat incompleta sempre podem trobar alguna fallada per situar-hi l’engany. Ja ho diu aquella frase feta: Feta la llei, feta la trampa. No hi ha llei que no vulgui tapar una trampa i viceversa, no hi ha trampa que no vulgui tapar la llei. Llavors, una societat on imperés la llei tindria dos problemes: que seria immòbil i seria una dictadura. Així, per més paradoxal que sembli, sempre és millor que la llei sigui interpretable. Però, és clar, és que una societat no seria habitable sense lleis, sense una instància externa que tractés d’instaurar un ordre en el caos diari.

Però és cert que en la tendra infantesa es fa necessari que una llei funcioni. Una llei que no enganyi, que sigui ferma i en ser-ho doni una guia, que sigui una llei feta de paraules, de transmissió i que permeti la interpretació. Una llei que ha de venir dels pares.

Quan això no rutlla, encara que com he dit mai no rutlla del tot, apareixen les tragèdies. Parlaríem més d’una tendència, d’un desig que rutlli, i en això fa falta una certa experiència vital, saber llegir entre línies com va l’educació de l’infant sense ser intrusius. Fins i tot hem d’entendre una mentida, un engany del fill com una manera de separar-se de nosaltres i dels altres. La mentida pot ser sana si se sap emmarcar bé. Sovint és pitjor donar massa importància a la situació que no pas deixar-ho passar amb un lleu somriure.

L’altre qüestió és quan aquesta mentida s’utilitza per obviar la falta sistemàticament. Així, si fem els ulls grossos sense dir-hi res, el mentider s’acaba situant en un lloc d’amo, per sobre de la llei, i aquesta no és la millor sortida a les dificultats de la vida.

Les mentides demanen més mentides i al final es pot estar enredat en un món d’enganys i martingales d’on resulta difícil sortir.

Però la psicoanàlisi ensenya que aquest desig de veritat també falla. No existeix una veritat completa, sempre falla. Llavors sempre serà més una tendència i un intent d’entendre les raons de l’engany que quelcom de perfecte, ja que tots ens trobem en situació de mentir en algun moment de la vida.

Quan un nen diu la primera mentida ens produeix un efecte alliberador, quan un adolescent diu una mentida ens preocupem, i quan un adult diu una mentida acostumem a apartar-nos-en. En el costat oposat de la mentida hi ha la responsabilitat, mot que també és imperfecte, però que produeix un lligam positiu amb els altres.

Jordi Alcàsser i Micaló, psicoanalista
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/