Apunts de psicoanàlisi, la repetició
Un dels conceptes que es veuen a la consulta sense dir-se és la repetició. La repetició té a veure amb allò que no rutlla, amb el pacient provant de trobar una sortida diferent. I com que no rutlla, el pacient hi torna una vegada i una altra, reconeixent la forma i sentit d’aquest nus.
Ho podem relacionar amb una corda: com si resseguíssim una corda sense extrems, una corda que malgrat ser sempre la mateixa té diferents tonalitats. Si imaginem aquesta corda, veiem que al mig hi ha un espai buit. Això també es veu a la consulta quan el pacient s’adona que aquesta corda és relativa, que podria ser diferent.
Aquesta opció de ser diferent és la possibilitat que ens brinda la psicoanàlisi de descobrir una manera diferent de fer amb la corda. Però per tal de conèixer aquestes noves possibilitats, abans cal conèixer-la, i necessitarem fer-hi unes quantes passades. En cada passada anirem dient allò que farà que la coneguem millor i sapiguem fins i tot com està trenada.
No és qüestió de canviar la corda, sinó més aviat de veure-la bé, d’assumir-ne els nusos i tonalitats. Hem de fer que tot allò que es manté a l’ombra sigui tan visible com es pugui, que allò inconscient sigui quelcom de conscient.
La corda és la nostra història, allò que ens han transmès els qui han precedit i que ens ha donat un lloc. Una història que té marques que ens suposen un estil. No és el mateix haver nascut a l’Afganistan que a Catalunya, i això solament ja és un tret distintiu.
Tanmateix hi ha repeticions que sí rutllen, que ens fan rutllar; són, per exemple, les rutines. Es tracta de repeticions que ens fan anar bé, que ens organitzen el dia a dia, són repeticions conscients i volgudes. Les que aquest text prova de descriure són les que no rutllen, les que tenen males conseqüències.
Un exemple podria ser el fet de repetir parelles que sabem que no ens convenen, allò que ara en diuen «tòxiques». Com és que repetim allò que no ens va bé? I si fins i tot ho sabem, per què insistim en la mala elecció?
Freud ja es va fer aquesta pregunta a principis del segle XX. Li passava que hi havia pacients que, tot i que ell els deia què és el que feia que els anés malament, i que per tant podien canviar, insistien a no fer aquest canvi. Ells deien que sí, que a partir d’aquell moment serien diferents, però a la següent sessió era evident que tot seguia igual. Freud també va veure que la solució no passava per l’autoritarisme, per obligar a canviar o manipular el pacient amb diferents tècniques. És el mateix subjecte qui ha d’assumir el canvi de manera voluntària i responsable, i això no és poca cosa!
A Freud se li van complicar les coses, canviar seria molt més senzill si fos una tasca fàcil, però no ho és! Cadascú té la seva corda, i aquesta corda és complexa i té components no tan plaents que també ens hi lliguen, allò que Freud definí com un «més enllà del principi de plaer». Sabem que l’esser humà no està fet tan sols de bones intencions, ni envers els altres, ni envers ell mateix.
Al següent escrit aprofundiré en relació al plaer que Freud va contraposar inicialment al principi de realitat.
Jordi Alcàsser, psicoanalista
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/
