Apunts de psicoanàlisi: El complex d’Èdip
Apunts de psicoanàlisi: El complex d’Èdip
El complex d’Èdip és una troballa de Sigmund Freud a principis del segle XX. Com si d’un tresor arqueològic es tractés, Freud es va endinsar en la mitologia grega per trobar-hi alguna història que tingués similituds amb allò que intuïa. Ho va trobar en una tragèdia escrita per Sòfocles.
La història comença quan l’oracle de Delfos prediu a Laios que el seu fill el matarà i es casarà amb la seva esposa Jocasta, tots dos reis de Tebes. Així que quan Èdip neix, el seu pare el fa matar. L’executor d’Èdip no pot portar a terme l’ordre i l’abandona a la muntanya. El cas és que el troba un pastor i l’entrega al rei de Corint, que decideix adoptar-lo com a fill. Ja de gran Èdip, un altre oracle insisteix en aquell tràgic destí, així que el noi fuig de Corint sense saber que aquells no eren els seus pares biològics. De camí cap a Tebes, coincideix amb el seu pare biològic, Laios, el qual mata en una baralla. A les portes de Tebes, Èdip es troba amb l’esfinx, un monstre mitològic que planteja als viatgers un enigma que han de desxifrar per no ser devorats. Sorprenentment, Èdip el resol i és rebut a Tebes com un heroi. És per això que Jocasta, vídua, accedeix a casar-s’hi sense saber que es tracta del seu fill. No és fins després de tenir una filla comuna, Antígona, que descobreixen la tràgica veritat. Jocasta, incapaç de suportar-la, se suïcida, i Èdip s’arrenca els ulls i acaba els seus dies com a captaire, assistit per la seva filla.
Aquesta història revela l’horror que suposa l’incest, que significa tenir relacions sexuals amb el pare o la mare, un fet antropològic que és una qüestió prohibida. Hi ha estudis que indiquen que en totes les cultures existeix un codi que veta aquest tipus d’actes.
El cert, tanmateix, és que els infants, abans de parlar, obtenen plaer de la relació amb la mare i també amb el pare. És la realitat d’una sexualitat, d’una relació amb el plaer, dels nadons. Quan un infant succiona el pit de la mare obté plaer a més d’alimentar-se. El fet és que hi ha d’haver quelcom que permeti passar d’aquesta realitat del nadó a una relació amb la vida exterior, quan de dos es passa a tres. Això és la inserció a la cultura, la civilització…
Freud considerava que en aquest trànsit existeixen unes pulsions molt primitives d’amor i odi cap als progenitors, també de rivalitat. El nadó no voldria perdre aquesta relació íntima amb la mare i per això rivalitza amb el pare. Es fa necessari, i té un alt component de decisió, que la mare accedeixi a deixar el nen o nena. Són els plors dels primers moments de l’escola bressol o l’educació infantil.
El complex d’Èdip parla d’una marca que tenim tots i totes, de la necessitat de reprimir aquelles pulsions inicials que ens permeten entrar a la vida però que han d’evolucionar. Després Freud va parlar de diferents etapes –oral, anal i sexual– per explicar quin és aquest procés de maduració. Però no és tan clar que siguin estadis tan separats, sinó que convivim durant tota la vida amb aquestes pulsions.
El complex d’Èdip s’ha d’elaborar, s’ha d’entendre com ho hem fet cadascú de nosaltres, la manera com ens hem pogut separar d’aquesta realitat entranyable i necessària per a la vida. Molts pacients parlen de la mare i el pare, de com ha anat aquesta realitat i de com fer-la moure per estar millor.
És cert que el complex d’Èdip és una manera de descriure quelcom que és difícil d’explicar, i que en realitat tota vida estableix relacions amb els progenitors en relació a les pulsions. Actualment hi ha diversitat en la constitució de les famílies i per tant s’ha de veure, si cal, quin lloc té aquell fill o filla en relació als qui en tenen cura. Això sí, sempre hi haurà quelcom d’entranyable, pulsional, primordial.
Jordi Alcàsser, psicoanalista
Si voleu llegir escrits anteriors, els trobareu a:
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com
