Publicat el 18/10/2018

INTERPRETACIÓ
Keren Berger, Jacob Cohen, Asher Lax
DIRECCIÓ Matan Yair
DURADA 90 min
GÈNERE Educació / Drama

Si el 1959 François Truffaut realitzà la que es convertiria en ‘la pel·lícula de l’alumne per excel·lència’ amb Los cuatrocientos golpes, entre finals dels 60 i principis dels 70 Ken Loach presentà dos treballs centrats en els apartats escolar i familiar. En la seva fantàstica òpera prima, Kes, el jove director condemnava la injustificable actitud arrogant i repressiva dels professors, mentre que en la no menys brillant Family Life ens oferia un cru retrat de l’actitud obtusa d’una família conservadora respecte als problemes psicològics de seva filla. Avui, gairebé cinquanta anys després, el comportament repressiu de les autoritats docents, tant en el camp escolar com en el familiar, és pràcticament inexistent, i malgrat això el problema persisteix. Aprendiendo a vivir ens presenta l’Asher, un jove estudiant dispers i procliu a l’agressivitat, de conducta reactiva però de bon fons, inquiet i, en certa manera, interessat en el coneixement. El problema és que ningú li ha ensenyat a aprendre. Ho veiem en l’emotiva seqüència en què el seu professor destapa, pas a pas, cada una de les dades que el jove ha memoritzat mentre estudiava, per ajudar-lo a continuació a ordenar-les i redescobrir-ne així el significat.

Sobre l’Asher no pesa l’actitud autoritària de cap professor ni de familiars propers. Però sí que hi pesa el compromís ètic de la continuïtat d’un negoci familiar. L’infinit respecte que l’adolescent sent pel seu pare, agreujat per la delicada situació de salut en què aquest es troba, repercuteix en cadascuna de les seves accions. En aquest sentit, és interessant observar com la pressió no sempre ve d’actituds agressives. De fet, de vegades pot adquirir un caràcter tan abstracte com en aquest cas, en què ja ni tan sols es pot parlar d’un futur imposat: el més probable és que l’Asher ni tan sols sàpiga si vol o no vol heretar el negoci. El seu conflicte rau, precisament, en la manca d’eines per descobrir la seva pròpia voluntat, mancances provinents de la infinitat de punts morts que té l’educació escolar; per exemple, les dificultats dels professors per homogeneïtzar l’actitud pedagògica que exigeix cada alumne d’una sola aula; o la incompatibilitat entre els protocols educatius legals i les autèntiques necessitats dels estudiants. Sense oblidar el fet que, com (tristament) ens ensenya la pel·lícula, els professors són éssers humans, i la càrrega emocional que duen a sobre és enorme.

Tots aquests són aspectes que Aprendiendo a vivir exposa amb elegància i que comparteix amb els tres exemples esmentats en el primer paràgraf. Tres pel·lícules que, malgrat la distància temporal i la diferència entre escenaris, troben un punt comú, gairebé universal: el problema sempre es materialitza en un xoc (o en la inconnexió) entre els vèrtexs ‘pares-alumnes-mestres’.

 

Martí Sala4
marti_1988@hotmail.com 
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari