Another year

Aquesta és una de les tardors més interessants per als cinèfils que jo recordi: propostes arriscades i diferents com Pina de Wim Wenders; la sorprenent evolució de Sofia Coppola amb Somewhere; la polèmica (pel premi al Festival de Cinema de Donostia) però excepcional Los pasos dobles d’Isaki Lacuesta, la renovació espanyola del bon cinema de gènere amb Enrique Urbizu amb No habrá paz para los malvados; una joia de l’animació com és El ilusionista de Sylvain Chomet; una comèdia políticament incorrecta com és Four Lions de l’enfant terrible de la televisió britànica Chris Morris; Nader y Simin, una separación d’Asghar Farhadi, una meravella del cinema iranià; una crua adaptació de Madame Bovary per part del mexicà Arturo Ripstein a Las razones del corazón; Ori, l’estranya i fascinant proposta de Miguel Ángel Jiménez; i Another year, objectiu de la crítica d’aquesta setmana. Sense comptar les que encara s’han d’estrenar, com El niño de la bicicleta dels germans Dardenne, Melancolía de Lars von Trier, Un dios salvaje de Roman Polanski, Cumbres borrascosas d’Andrea Arnold, Un método peligroso de David Cronenberg i alguna més que de segur m’oblido.
Però anem a la pel·ícula. Another year és una peça d’orfebreria fílmica, en aparença senzilla i lleugera però que amaga un treball precís i meticulós de direcció cinematogràfica. Mike Leigh ens presenta la vida d’una parella a punt de jubilar-se i el seu entorn més immediat, família i amics, amb l’aparença d’un drama lleuger amb tocs de comèdia, però a poc a poc anem descobrint que darrere dels somriures i les bromes s’amaguen sentiments d’amargura, frustració i soledat.
Fins i tot la parella protagonista, Tom i Gerry, com els homònims animats, sembla que representa la farsa de la felicitat per pura rutina, que s’alimenta de les desgràcies alienes per reafirmar la seva pròpia existència aparentment feliç. En contrast els personatges de Ken i, sobretot, Mary són evidentment infeliços per molt que intentin amagar-ho amb vanes excuses i litres d’alcohol.
Pot semblar que és un melodrama costumista més, però Mike Leigh aconsegueix transcendir la història dels personatges per crear una obra universal, subtil i demolidora. Imprescindible.