Publicat el 24/02/2016

INTERPRETACIÓ
Animació. David Thewlis, Jennifer Jason Leight, Tom Noonan
DIRECCIÓ Charlie Kaufman, Duke Johnson
DURADA 90 min
GÈNERE Comèdia

Anomalisa no és més que el seguiment del viatge que fa un motivador professional amb motiu d’una conferència. És per tant una senzilla història de quotidianitat i intimitat. L’extravagant de la pel·lícula està en el fet que tot estigui presentat amb una sèrie de ninots animats per stop-motion, tots amb una mateixa veu, sempre masculina i impersonal, excepte la del propi protagonista i la de la jove noia que trencarà la seva absorbent rutina. I aquesta metàfora tan extravagant contrasta amb la naturalitat amb què estan plantejades la majoria de les seqüències: els diàlegs sempre busquen el realisme i la credibilitat i les situacions destaquen per la seva impassibilitat, per no decantar-se ni per la comèdia ni per la tragèdia, sinó per un to molt més ambigu.

Aquest joc de contrastos busca despertar l’apartat sensorial de l’espectador, provocar una sensació d’inquietud que es relacioni amb les situacions que tenen lloc. Així és com Charlie Kaufman ens parla del caràcter antinatural, claustrofòbic i autodestructiu que amaga la conducta rutinària de la societat occidental. I s’ha d’admetre que Kaufman aconsegueix despertar la incomoditat i la sensació de desgast emocional a la qual (ens diu) condueix la monotonia del sistema capitalista. Perquè més enllà del seu aspecte formal, Anomalisa és una pel·lícula plena de detalls que evoquen la tesi del seu director: el caràcter impersonal dels dependents de l’hotel en el qual s’allotja Michael Stone, el discurs banal i egòlatra amb què un taxista sermoneja el mateix personatge, la manca de sintonia que es pot apreciar entre Stone i la seva família quan ell els truca des de l’hotel…

Tot i que aquest joc de contrastos és molt atractiu i compleix amb el seu objectiu, hi ha certs moments en què es fa innecessari. Perquè dotar de la mateixa veu a tots els personatges sí que aconsegueix provocar una forta incomoditat en l’espectador, però al mateix temps evidencia massa la tesi del director, fet que xoca amb l’espontaneïtat i naturalitat de la pel·lícula. És a dir, el missatge queda clar, però amb ell es perd la transparència del que veiem (i aquest és precisament el principal atractiu de la proposta). Perquè en realitat tot el que Charlie Kaufman vol dir-nos ja és al guió del seu treball: en els seus brillants diàlegs, en la impenetrable expressió del seu protagonista, en la gran tendresa que desprenen les escenes íntimes i en la preciosa seqüència en què Lisa i Michael es van desvestint mútuament, enamorant-se l’un de les imperfeccions de l’altre.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari