Publicat el 09/03/2016

L’humor com a eina per afrontar les situacions més adverses al voltant d’una malaltia. Riure quan el més fàcil és plorar. Humanitzar i empatitzar. Són els trets diferencials de Pallapupas, un grup de pallassos professionals que des de l’any 2000 treballen en deu hospitals catalans. El seu objectiu: ajudar a la recuperació dels malalts a través de la rialla i el teatre, per tal de crear un ambient més humà al seu voltant. Però les seves actuacions no les podem entendre només des del punt de vista de l’entreteniment, sinó com una part del procés assistencial. N’hem parlat amb l’Angie Rosales, la seva directora i fundadora.

Vau néixer fa 16 anys i heu crescut notablement… Com van sorgir els Pallapupas? 
Fa 16 anys a Mallorca. Jo sóc actriu professional i vaig fer un càsting per ser pallassa a un hospital. El primer dia que vaig anar a observar la feina a una UCI pediàtrica, vaig veure com la presència d’aquests personatges amb nas vermell era capaç de transformar el color d’aquest espai hospitalari, que alhora es tornava molt més amable i positiu. Vaig decidir que això era el que volia fer la resta de la meva vida. Vaig tornar a Barcelona i, després d’un temps recorrent Europa, veient com treballaven diferents associacions de pallassos d’hospital de diversos països, vaig fundar Pallapupas l’any 2000. Ara tenim un equip d’actors i actrius professionals amb formació específica per treballar en centres de salut.
La premissa amb la qual treballeu és que si milloreu l’estat emocional del malalt l’ajudarà a superar millor la malaltia. I de ben segur que els metges també ho agraeixen…
A Pallapupas tenim un mètode propi: fem el projecte a mida per a cada centre; el nostre equip artístic està complementat amb formacions mèdiques i psicològiques; treballem amb el personal sanitari com si es tractés d’un sol equip; la higiene i el vestuari es converteixen en aspectes fonamentals del nostre mètode… En definitiva, volem que l’estada a l’hospital, la intervenció quirúrgica i les cures puguin convertir-se en una experiència positiva. Per aquest motiu, també mirem de ser molt empàtics. Els Pallapupas tenen la capacitat de posar-se en la pell de l’altre i saben ocupar el seu lloc. És una necessitat imprescindible que garanteix l’èxit de les nostres intervencions. Finalment, un altre aspecte clau és l’escolta. Però no només la que fem amb les oïdes, sinó amb tot el cos. La capacitat d’escoltar i adaptar-se a la situació i a les persones que viuen la malaltia és fonamental per al nostre treball.

Treballeu amb 3 grups de beneficiaris: nens, gent gran i persones diagnosticades amb algun trastorn mental. A qui costa més fer riure: els nens o la gent gran? 

Quan una persona necessita un somriure, tant se val l’edat…

El tipus d’humor que es fa amb nens ha de ser diferent del dels adults. Què es treballa amb la gent gran?

No es treballa amb l’humor en si, sinó que s’utilitza el riure i les diferents arts escèniques. Per exemple, es pot treballar amb la música sense paraules…

Amb persones diagnosticades amb algun trastorn mental, hi treballeu fent-los fer obres de teatre. Quines millores s’aconsegueixen a través del teatre?

Generalment, les persones amb les quals fem teatre són joves amb depressió o autisme, que tenen dificultats per relacionar-se amb altres persones i tendeixen a aïllar-se. I el teatre els ajuda a desinhibir-se, a adquirir relacions amb altres nens i a guanyar habilitats socials a través del joc. Això fa que se sentin integrats en un grup, mostrant-se tal i com són i respectant-se, que és molt important. El que volem és fer-los passar bones estones i omplir de vida amb l’humor i el teatre les persones que ho necessiten. En definitiva, ajudar-los a ser millors persones.

No només treballeu amb pacients, sinó també amb els seus familiars. Què es fa quan la família està desanimada i afectada per la malaltia d’un ésser tan proper?

Una via d’escapament com el riure i l’entreteniment, la distracció, són transcendentals en segons quins moments.
En aquest sentit, també impartiu una assignatura optativa a la Universitat al tercer curs de Medicina.

Creieu que les noves generacions de metges donen cada vegada més importància al nostre estat emocional?

Això va començar com una aventura, perquè un alumne de la UB que estava cursant tercer de medicina ens va demanar que hi anéssim a ensenyar-los el que fèiem. La universitat ens va donar suport i vam començar a impartir una assignatura de lliure elecció que actualment és optativa. Estem a la UB, al Campus de Bellvitge, amb alumnes de tercer, i anem al Clínic amb alumnes de quart. També ens han contactat des de la UAB i la UVIC, perquè els futurs professionals surten molt preparats tècnicament, però cada vegada estan més desvinculats de la idea que aquell fetge, aquell cap, aquell braç o aquell taló és d’una persona amb unes circumstàncies determinades. En resum: està tot massa deshumanitzat i nosaltres volem contribuir a humanitzar-ho. Sempre dic que estem fent una petita revolució silenciosa que farà parlar molt.

A hores d’ara esteu presents en 10 hospitals catalans, on se’n beneficien 40.000 persones directament i 110.000 de forma indirecta. Teniu previst créixer més en el futur? Quins plans teniu per a més endavant?

Per descomptat, la idea és créixer en serveis en adults, ja que estem fent vàries proves pilot juntament amb l’Associació Catalana contra el Càncer. Potser aquesta primavera ja podrem desvetllar més bones notícies, però la idea és no parar d’obrir centres perquè creiem que la humanització de la salut és imprescindible.

Quina és la història més bonica que heu viscut o que més recordeu?

Segur que cada Pallapupas té una història que l’ha afectat en menor o major grau. Però el més important és trobar la part positiva que vas poder aportar en aquell procés, ja que alguns casos, malauradament, no acaben bé.

Deixa un comentari