Andreu Bosch, docent i alcalde de Teià

Andreu Bosch és professor de secundària de llengua i literatura catalanes des de 1988, i d’ençà de 1993 a l’Institut Maremar del Masnou. També és professor associat al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona des del 2000.
Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha estat Premi Extraordinari de Doctorat (2008) i de Llicenciatura (1998), i Premi de Dialectologia Francesc de B. Moll (2009) per l’IEC. És autor de diversos llibres sobre el català de l’Alguer i l’obra folklòrica de Jacint Verdaguer.
Alterna la seva tasca docent amb la política: és alcalde de Teià. Al retorn del curs escolar, parlem amb ell dels reptes de l’ensenyament.

Per què va decidir dedicar-se a l’ensenyament?
Ho vaig decidir quan feia COU a l’institut Mediterrània del Masnou, gràcies al meu professor de català Lluís Cabruja. M’engrescava la dialectologia i la lingüística, i també la docència (feia un munt de classes particulars aleshores). Crec que sempre he tingut fusta de docent… Ha estat la meva feina i la meva vocació.

On va realitzar els seus estudis per dedicar-se a la docència?
Tots els estudis els he seguit a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona: la llicenciatura, el doctorat i també la recerca. I hi he acabat sent professor de lingüística descriptiva catalana i altres matèries.

31 anys fent classes a l’institut. Són molt diferents els alumnes dels primers anys dels que té ara?
31 a l’ensenyament públic i 3 abans a l’ensenyament privat, que em van servir d’experimentació! Són diferents, però no en termes de millors ni pitjors. És evident que a l’inici fèiem més hores de llengua al BUP i al COU que no pas ara a l’ESO i al Batxillerat i que el nivell era molt alt i exigent, però amb criteris d’avaluació molt diferents. També la gestió de l’aula era més fàcil aleshores, amb el rol del professor més reconegut.

Però és que la societat ha anat canviant, i també el sistema educatiu, i ara la gestió de l’aula és més complexa, no només per l’atenció a la diversitat, sinó també per l’actitud i els valors de l’alumnat. A còpia d’anys el professorat de secundària ha anat assumint progressivament un rol complementari de psicopedagog, i sense formació! Amb tot, citant una bona docent de didàctica, Montserrat Vilà (UAB), el professor no pot ser «ni autoritat ni col·lega», sinó que cal «una relació pedagògica equilibrada a l’aula» (2014), i jo ho predico amb l’exemple!

Com afecta la societat de la informació els alumnes d’avui en dia?
Afecta, com afecta en la societat. L’escola forma part de l’ecosistema en què vivim. Els alumnes tenen habilitats en TIC (en xarxes socials, programació, edició audiovisual…) i el professorat ens hi hem anat adaptant. També és cert que en general l’alumnat llegeix poc i escriu poc, i les lectures obligatòries o curriculars s’han convertit en eines indispensables en la formació dels alumnes per garantir determinades habilitats de comprensió escrita i expressió escrita.

Però ara, amb la pandèmia i abans, hem anat introduint en la docència TIC a les quals ja no podem renunciar. I els alumnes, a vegades, m’ajuden i m’assessoren en determinats programes, són els meus «ajudants informàtics», i això fa que l’enriquiment sigui bidireccional. Està molt bé, això!

El model lingüístic que es fa servir a les escoles funciona bé, al seu parer. Caldria algun retoc?
Aquí hi ha molts aspectes a tenir en compte. Els projectes lingüístics de centre haurien de ser més ambiciosos en qüestions de llengua i especialment en l’estatus del català com a llengua vehicular del sistema educatiu, sense que això vagi en detriment de l’aprenentatge de l’anglès (que ha de millorar) ni del castellà (que lluny d’afirmacions ideològiques i polítiques gaudeix de bona salut).

Quan faig formació de professorat a la UB per a nous docents, sempre els dic que el gran repte és aconseguir que els alumnes puguin dominar un registre oral i escrit estàndard, més formal que el seu registre col·loquial únic, sovint molt interferit pel castellà. Fa anys vaig escriure a El Punt Avui un article titulat «A escola ningú no diu llaminadura» (2010), amb reflexions d’aquest tipus, que continuen vigents. Els docents hem de ser ambiciosos amb els nostres alumnes…!

Des de fa 21 anys fa classes a la UB. La Universitat avui és una bona rampa de sortida per trobar feina?
Rampes de sortida per trobar feina n’hi ha moltes, no només la universitat. És evident que la universitat ho és, sempre que els estudis se segueixin amb il·lusió i esforç, si bé cada cop més lligats a la continuïtat a través de màsters i postgraus i al coneixement d’idiomes. Però també ho són els cicles formatius de grau superior, per exemple, amb un alt grau de connexió amb l’àmbit laboral. I és que el mercat laboral també necessita formació específica que ofereixen els diferents cicles, tant els de grau mitjà com els de grau superior.

Com  està afectant la pandèmia en l’àmbit d’ensenyament?
Hem hagut d’adaptar-nos a les circumstàncies, tant a secundària com a la Universitat. A secundària, a partir de la meva experiència a l’Institut Maremar del Masnou, hem fet un gran esforç, i també els alumnes. Amb mesures i restriccions de la presencialitat, que ha afavorit una ràtio menor d’alumnes per aula; classes en línia, que mai havíem hagut de fer; exàmens adaptats, seguiment de la docència a través de Moodle…

I a la universitat, amb classes en línia o classes híbrides, i exàmens en línia, que hem hagut d’aprendre a elaborar de sobte, amb totes les dificultats inherents. Al Maremar la docència ha estat majoritàriament presencial i ens n’hem sortit; a la universitat, he trobat a faltar sovint el contacte directe de l’aula amb els estudiants… En aquest sentit, una estudiant universitària em va enviar un correu a final de curs agraint-me la docència i la dedicació en les circumstàncies complexes viscudes. I això esperona a tirar endavant i a millorar!

Hi ha qui es pensa que tot s’ha d’aprendre a l’escola, però cal la intervenció en la formació d’altres àmbits essencials, com la família i la societat.
Aquest és el drama, al meu entendre. Els valors i l’educació comencen a casa, a la família, i no es pot delegar a l’escola aquesta responsabilitat. El civisme, la solidaritat, els valors de tolerància i de respecte, etc., són valors que treballem a l’escola, naturalment, però sense el suport de les famílies no ens en sortirem del tot.

I això no treu que hem de compensar, tant com podem o sabem, les mancances derivades de famílies desestructurades o amb dificultats econòmiques i socials. Per això calen més recursos humans i més recursos econòmics a l’escola pública, per afavorir una millor atenció a la diversitat i a les necessitats de l’alumnat.

Quins són els principals reptes als quals s’enfronta l’ensenyament en aquest món tan canviant i inestable en el qual vivim?
Ho comentava en la resposta anterior. Una societat canviant requereix mecanismes d’adaptació, i per això cal que a l’escola pública hi hagi una ràtio més alta de professorat i unes aules més equilibrades, per garantir el dret a l’educació. La nostra societat és plena malauradament de desigualtats socials i l’escola hauria de ser un pilar bàsic per a vèncer-les, com també ho és (i ningú no ho qüestiona) la sanitat pública.

No hi ha millor satisfacció per a un docent que constatar que ha ajudat els seus alumnes a progressar i a espavilar-se en aquesta societat massa individualista i ferotgement competitiva… He tingut alumnes que he pogut seguir o retrobar al cap d’anys, des d’una diputada al Parlament de Catalunya i un metge de Can Ruti a un electricista i una nova docent o educadora, i és engrescador que recordin les meves classes i el meu tarannà. Això no té preu!

Entrevista: Albert Calls
Fotos: Cedides