Publicat el 12/05/2022

Alcarràs, una pel·lícula de Carla Simón

 

Direcció: Carla Simón.
Interpretació: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otin, Xènia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó.
Durada: 120 min. Gènere: Drama | Vida rural | Família

 

Després d’una pel·lícula tan bonica com Estiu 1993 (2017), Carla Simón acaba de fer quelcom impossible a Alcarràs. En aquest títol, que al·ludeix directament a la població homònima del Segrià, la cineasta no només ha sabut mantenir el molt bon nivell del seu anterior llargmetratge, sinó que arriba a superar-se i assolir l’excel·lència. Les bones sensacions que ha deixat el seu visionat, combinades amb el valuós guardó de l’Os d’Or al Festival de Berlín i el fet de tractar-se d’una pel·lícula catalana, rodada en català, amb accent oriental, no han fet sinó augmentar les expectatives.

La història d’Alcarràses focalitza en una família pagesa, els Solé, que es veuen forçats a deixar la terra i la casa després d’anys dedicant-se al conreu dels fruiters. Un descendent de l’antic propietari que els va cedir les terres sense cap contracte signat a canvi d’un favor als anys de la Guerra Civil, reclama ara la legitimitat de la finca. El film de Simón cobrirà la decisiva i curta franja de temps entre la campanya de la collita de la fruita i la seva anunciada expulsió del tros.

Alcarràs aborda en el seu rerefons la problemàtica del camp, des de la propietat de la terra i la dura subsistència a l’abús que fan els proveïdors en fixar preus de compra de la fruita baixíssims. Però el conflicte més visible, i que porta els Solé a una cruïlla vital, és el tema de l’adaptació als nous temps, simbolitzat en el negoci de les plaques solars com a alternativa a la vida pagesa. El problema entre allò que és vell i el que és modern, el passat i el futur, la tradició i el progrés, reflecteix la polarització que tensa la vida de la família, especialment la del seu cap, en Quimet (Jordi Pujol Dolcet). En aquesta travessia incerta i decisiva no hi ha espai per als discursos retòrics o l’èpica inflamada, ja que preval, per damunt de tot, la dignitat i l’enteresa en un combat desigual contra el demà més immediat.

Una de les grans virtuts del film de Simón és l’excepcional retrat de grup que du a terme. Això es pot copsar en la implicació familiar en la collita dels préssecs paraguaians, els àpats al tros o les escenes domèstiques i celebracions diverses. En aquest registre comunitari cal esmentar la rellevància del pes de les tradicions, les històries orals o les cançons. Una d’aquestes tonades, una cançó de pandero, autèntic leitmotiv del film, protagonitza un moment emblemàtic, climàtic, amb fragments que encongeixen el cor en el context d’atzucac vital dels Solé, com ara la frase «terra ferma, casa amada».

Alcarràs du a terme una radiografia acurada i minuciosa d’un col·lectiu familiar travessat també per desavinences internes, com l’enfrontament entre pare i fill. Tenim un pare trasbalsat per tot plegat, nerviós, estressat, a qui qualsevol cosa el treu de polleguera. O la canalla, magistralment dirigida, corrent per tot arreu i ficant-se per qualsevol lloc, en un món innocent i lliure, aliè als maldecaps dels grans. Aquí resulta sorprenent el talent de Carla Simón per tocar un fotimer d’històries creuades, amb línies dramàtiques superposades les unes amb les altres, i fer alhora que tot flueixi sense entrebancs, perfectament integrat en un tot.

Simón també sobresurt en la tria i significació dels detalls. Tenim notes a peu de pàgina, com una plaga de conills, un tema tan insistent com al·legòric, un maldecap que genera batudes nocturnes, una gota malaia que recorda que mai no es pot descansar ni abaixar la guàrdia; o el cistell de figues triades curosament que l’avi porta al propietari com una ofrena, un servilisme replicat per les joves generacions; o la imatge de l’excavadora, una mena de monstre alienígena que primer s’emporta un cotxe abandonat on juga la quitxalla i, després, protagonitza un gran pla general conclusiu quasi apocalíptic, quan arrenca els presseguers de la finca.

L’aportació de Simón es nodreix també d’una tradició cinematogràfica. S’hi detecten ressons de la clàssica filmografia fordiana, com aquella elegia de la família com a pal de paller d’un sentit de l’existència en moments cabdals de transformació social a Que verda era la meva vall (1941), o fins i tot aires de western i idees visuals d’un altre Ford, Centaures del desert (1956), en el desplegament dels protagonistes en el pla i els enquadraments de grup. Però també es perceben influències procedents del cinema de la modernitat, com La ciénaga (Lucrecia Martel, 2001), aquell retrat opressiu de la desintegració d’una família que es reuneix al voltant d’una piscina d’aigües estancades.

L’art de Carla Simón reposa també en un element de gran rellevància: la seva mirada neta, gens invasora. Un estil transparent que fa que l’emoció brolli des de la simplicitat, la naturalitat. Allò que és meravellós i transcendental sorgeix de la veritat que transmeten els protagonistes i les situacions, una gran feina extreta del treball gens improvisat amb actors no professionals. És tot un conjunt d’elements substancials que conformen la mirada poètica de Carla Simón, el seu tret més característic i inconfusible.

 

Joan Millaret i Valls

amic logo

Deixa un comentari