Publicat el 29/05/2013
Albert Figueras és metge, docent i escriptor vinculat al Maresme a través de Vilassar de Mar i Cabrera de Mar. En el camp de l’assaig ha destacat amb títols com Optimitzar la Vida - Claves para reconocer la felicidad; Pequeñas grandes cosas - Tus placebos personales o Ubuntu: Sudáfrica. El triunfo de la concordia. I més recentment, la novetat editorial Pura Felicidad - Ser feliz es saludable. Com a metge el seu treball principal està enfocat a promocionar l’ús racional dels medicaments, especialment en països d’Amèrica Llatina. Actualment treballa per a la Fundació Institut Català de Farmacologia, i ha fet de consultor en temes vinculats amb la utilització de medicaments de l’OMS, l’OPS i el Banc Mundial.

Per què ser feliç és saludable?
Des de la segona meitat del segle XX s’han deixat enrere les idees clàssiques i el pensament cartesià que defensaven la separació entre el cos i la ment. Avui sabem que les emocions tenen una influència directa en el funcionament de tot l’organisme. Així, l’angoixa, la por o l’estrès provoquen la secreció de nombrosos neurotransmissors i hormones que contribueixen a fer-nos sentir aquesta sensació d’angoixa o d’estrès; però actualment sabem que aquestes substàncies són exactament les mateixes que augmenten la tensió arterial, alteren la resposta del sistema immunitari o modulen el metabolisme. D’altra banda, els transmissors neuronals segregats quan ens sentim bé, relaxats, contents, són transmissors que també protegeixen el sistema vascular i, possiblement, reforcen el sistema immunitari.
La societat en la qual vivim va en direcció contrària cap a la felicitat?
Hi ha una dissociació cada vegada més gran entre dues posicions: d’una banda, les necessitats dels individus i el benestar tan personal com col·lectiu i, d’altra banda, les necessitats generades per tal que el sistema capitalista funcioni. Aquesta felicitat artificial porta més insatisfacció que altra cosa, atès que es fonamenta en fer-te desitjar quelcom i fer-te actuar per tal d’aconseguir-ho; en tenir-ho, però, es transforma en una frustració que només se supera amb un nou desig. La societat actual –fonamentada en consumir, en créixer constantment i en córrer cada vegada més– porta més insatisfacció que benestar subjectiu sostingut. Hi ha uns enemics de la felicitat entesa com aquest benestar subjectiu i durador: velocitat, liquiditat en les relacions, fam d’emocions fortes per evitar la sensació de superficialitat, i una mena d’horror al buit que pot suposar passar mitja hora amb un mateix (sense mòbil, sense Internet, sense música, sense tele, només amb un mateix). Sí, la societat actual –la més avançada de la història…­– és una societat que pot acabar resultant la més infeliç de la nostra història.
Com pot reorienta-se la vida cap a la felicitat?
Aprenent des de menuts que “necessitat”, “desig” i “caprici” són coses diferents. Aprenent a diferenciar “èxit com a persona” d’“enriquiment”. Aprenent que les coses que ens porten benestar (i també salut) són gratuïtes o costen poc, i que la major font de satisfacció són els altres, interactuar amb altres persones, el cercle de relacions i construir coses plegats. Donar sempre fa immensament més feliç que guanyar.
Un dels seus llibres ens parla dels “emprenedors socials”. Com poden contribuir a canviar el món?
Els emprenedors socials procuren encaixar el fet de ser emprenedor i trobar espais per guanyar-se la vida amb la idea de societat com un tot que ha d’intentar avançar conjuntament. Quan un empresari es mira el món tot preguntant-se: “Com puc fer-me ric?” està ajudant que la societat segueixi ballant al mateix so que les últimes dècades. En canvi, quan un empresari es pregunta: Com puc resoldre aquesta necessitat de les persones?” està donant el primer pas per canviar una mica el món, genera riquesa (no necessàriament material) per a les persones i, a més a més, es guanyarà la vida.
Algunes de les claus per “optimitzar la vida”…
No m’agrada gaire donar receptes, perquè les receptes no acostumen a funcionar. Prefereixo explicar com funcionem els éssers humans, què ens produeix benestar, quines són les conseqüències de frustrar-nos o de viure estressats… Sabent això, cadascú sabrà trobar vies per posar-hi remei, si creu que necessita posar-hi remei. Em preocupa i m’interessa traduir els resultats de les investigacions en biomedicina per tal que tothom pugui saber com avança el coneixement i què hi ha de nou; crec que aquesta és una de les obligacions que tenim els científics, a banda de fer recerca per millorar la vida de les persones. En qualsevol cas, sí puc dir que la majoria d’estudis coincideixen a dir que la vida pot optimitzar-se gaudint de plaers senzills, protegint la salut mitjançant la dieta i l’exercici, i cuidant l’entorn social tant com puguis.
La psicologia i l’autoajuda són a l’ordre del dia. Cal saber separar el blat de la palla?
Sí. I divulgació de coneixements científics i pseudociència també són conceptes diferents i que cal diferenciar. Vivim en un moment de la història en què hi ha massa informació; n’hi ha tanta, que paradoxalment, alguna generació futura pot arribar a ser la generació més desinformada. Per això cal intentar ensenyar a separar les diferents fonts d’informació segons la seva qualitat i la seva fiabilitat. I cal tenir cura que la informació es transformi en coneixement, en saviesa de la persona. És a dir, cal que llegim i digerim la informació, que la integrem, que hi pensem i la fem nostra; així es transforma en coneixement, en saviesa (informació que saps aplicar apropiadament en el moment adequat). De vegades penso que el que anomenem “llibre d’autoajuda” agrada a determinades persones perquè compleix la funció que, en la majoria dels casos pot fer un bon amic, una bona amiga, un mentor. Funcions que en altres èpoques exercien capellans. Funcions que, en determinades societats, exerceixen les persones grans del poble o del barri. En aquest debat també m’agradaria destacar que hi ha llibres vestits de ciència que són autèntics best-sellers des de fa anys, però que són un engany absolut (perquè no es basen en ciència, encara que posin cites de “El Dr. Tal” o “El Dr. Tal Altre”) són com una ficció escrita en forma de llibre psicològic. Afortunadament, el sentit crític dels lectors informats acaba desemmascarant la farsa.
Vostè es dedica a promocionar l’ús racional dels medicaments sobretot a Amèrica Llatina…
Els medicaments són substàncies que cal fer servir amb cura, perquè són útils en malalties concretes i, sobretot, poden provocar efectes secundaris de vegades greus. Dit d’una altra manera, de vegades, el millor tractament per a una malaltia és no fer servir cap medicament, i no ens hauria d’estranyar si alguna vegada el metge ens “recepta” alguna mesura que no és un medicament. De tota manera, vivim en una societat medicalitzada. Tenim la idea que hi ha medicaments per a tot i que qualsevol cosa que ens passi requereix un fàrmac. Aquesta idea la fomenta sobretot la indústria farmacèutica, un dels sectors industrials més potents i amb més beneficis a tot el món, que per tal de mantenir el negoci busca constantment molècules noves que arriben al mercat de pressa i, sovint, sense necessitar-les (perquè hi ha altres alternatives més ben conegudes i també més econòmiques). La salut (i també el tractament de les malalties) no pot ser un negoci. Mai. Els humans hem aconseguit uns coneixements per a guarir-nos; aquest coneixement hauria de ser patrimoni de la Humanitat, no font de negoci d’uns quants.
La medicina sempre ha de tenir en compte la interrelació entre el cos i la ment?
Sí. És que la ment és part del cos. Pensem en menjar i ens ve salivera. Pensem una cosa que ens neguiteja i el cor se’ns desboca. Moltes emocions es tradueixen en símptomes digestius… això ho hem comprovat tots. Això és extensiu a les malalties. Alguns símptomes corporals es deuen a com ens sentim “mentalment”. Estrès, solitud, tristesa, ansietat… poden ser la mar de fons d’una alteració física. Si un metge no es preocupa del cos i de la ment alhora, no és un bon metge.
Cal una major didàctica social, per exemple a les escoles, per fomentar una “autocultura emocional”?
Indubtablement. A les escoles (i a casa), caldria educar les emocions. Música, lletres, pintura… Potenciar la creativitat. Ensenyar a fer preguntes; les respostes vénen després. Trencar estereotips. Donar prou seguretat en un mateix per no sentir por enfront de la incertesa ni del fet de ser diferent del grup en algunes coses. Ensenyar que és més fàcil arribar a entendre’s amb l’altre si potencies allò que t’hi uneix (en lloc de focalitzar-te en allò que te’n separa).
Les noves tecnologies de la informació i la comunicació han generat també noves patologies. Cal ensenyar a fer ús del mòbil, els ordinadors i les xarxes socials?
Les noves tecnologies han suposat un avenç extraordinari. Han millorat la comunicació i la gestió de la informació. Estan ajudant a moltes persones. Però estem començant a descobrir que també promouen la liquiditat del món i de les relacions, i patologies similars a les addiccions. També afavoreixen el sedentarisme (i, per tant, l’obesitat) o l’aïllament físic (que no virtual). Les noves tecnologies són eines bones. Però són eines; cal saber-les fer servir, com els cotxes, per exemple.

Deixa un comentari