Adú | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 12/03/2020

INTERPRETACIÓ
Luis Tosar, Álvaro Cervantes, Anna Castillo, Miquel Fernández, Adam Nourou, Zayiddiya Dissou
DIRECCIÓ Salvador Calvo
DURADA 119 min
GÈNERE Drama

No soc gaire partidària de mirar tràilers abans d’anar al cine. Potser soc rara. De fet, el que m’agrada és mirar els tràilers a posteriori per veure fins a quin punt són adients amb el contingut que venen.

Podeu intuir llavors que en el cas d’Adú no va ser diferent. I sort d’això.

Dirigida per Salvador Calvo i escrita per Alejandro Hernández, aquesta pel·lícula compta amb una estructura força especial. Deixaré de banda els impressionants paisatges i l’encertada banda sonora composta per Roque Baños, perquè si no, no acabaria, però ja us ho he deixat caure. Tornant al que deia…, el film està dividit en tres trames, dues de les quals són tan secundàries que podríem prescindir-ne i no canviaria res. O almenys això va ser el que vaig pensar quan vaig sortir del cine. Ara discrepo en certa manera i us vull explicar el perquè.

La història principal la protagonitza l’Adú, un nen de sis anys que comença una odissea juntament amb la seva germana amb l’esperança d’arribar a Europa i retrobar-se amb el seu pare. En un segon pla, tenim un activista mediambiental que no s’entén gaire amb la seva filla drogoaddicta, i un grup de guàrdies civils de Melilla que s’enfronten als immigrants que intenten travessar la frontera; dues històries complementàries que s’intercalen amb la primera.

Amb tot això sembla que diguin: «Ei, existeix el problema dels nens que arrisquen la vida buscant un futur… no ja bo, sinó existent; però també passa això, això i això, i no t’oblidis d’allò altre». Fins aquí, bé. Però el guió d’aquestes dues històries, les úniques amb actors espanyols, em sembla una mica fluix. En un principi sembla que totes tres col·lidiran d’alguna manera, però t’acaben deixant amb la mel a la boca, i algunes d’elles fins i tot semblen ficades amb calçador. Si m’està interessant la vida de l’Adú i ja estic enganxada a la pantalla contenint l’alè, per què de cop i volta em tallen el rotllo amb l’Anna Castillo fumant-se un porro al millor complex turístic del Camerun? Em sobrava, no li veia gens d’interès fins ara que he començat a escriure. Així que, amb el vostre permís, us argumentaré per què crec que aquesta pel·lícula dona mil bufetades als espectadors quan s’encenen els llums i surten els crèdits finals: perquè incomoda.

La contraposició d’un món amb l’altre canvia la mirada de l’espectador respecte a la seva relació amb el protagonista. Una sola història ens estaria conscienciant d’alguna cosa, ens faria empatitzar amb l’Adú i fins i tot ens faria sentir «bé», ens faria creure que som «bones persones» per sentir aquesta «pena». I just en el moment «menys oportú» veus els problemes del món occidental, el contrast entre la manera de viure d’uns i la dels altres, les relacions socials, etc. Et fan ser conscient de la teva hipocresia perquè per un moment has pensat que t’estaves «solidaritzant», però ara veus que estàs en una butaca de cinema mentre centenars de nens i persones en general estan patint la mateixa història que tu mires en una pantalla gegant amb una deliciosa flaire de crispetes.

Doncs ja no em sembla tan mala idea posar dues històries penoses de la societat espanyola per complementar la sublim trama de la vida d’un nen camerunès. I no m’agradaria enllestir això sense fer menció de la increïble interpretació de l’Adam Nourou, la Zayiddiya Dissou i sobretot el Moustapha Oumarou. Tots tres mereixen un protagonisme al qual m’aventuraria a dir que ni el pòster ni el tràiler fan justícia. Suposo que per algun motiu s’ha pensat que destacar els actors espanyols de renom era més important que emfatitzar la trama principal, cosa que no comparteixo. Però reconec que al cap i a la fi hi ha una cosa essencial que les tres històries tenen en comú: realitat.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari