Publicat el 17/10/2019

INTERPRETACIÓ
Haley Lu Richardson, Cole Sprouse, Moises Arias, Kimberly Hebert Gregory
DIRECCIÓ Justin Baldoni
DURADA 116 minuts
GÈNERE Drama romàntic

Sembla que després de l’adaptació al cine de Bajo la misma estrella (2014), Hollywood ha descobert que fusionar el romanç adolescent amb malalties terminals és una bona aposta. Tot i així, no cauré en la infàmia de comparar ambdues pel·lícules; podria dir-se que, dins d’aquest patró, segueixen línies molt diferents, tant a l’hora de tractar la història d’amor com la malaltia. Però el que sí que és clar és que la rebuda del públic ens demostra que això no és un Otoño en Nueva York (Joan Chen, 2000) ni un Posdata: Te quiero (Richard LaGravenese, 2007), i és que la cosa canvia quan els malalts són tots dos, i més quan es tracta d’un primer amor adolescent.

Aquest fet recorda històries com la de la sèrie Polseres vermelles (Albert Espinosa, 2012) que ens va captivar a tots amb la relació entre en Lleó i la Cristina. Hola, Hollywood: no sou els primers.

Basant-se en aquesta sèrie d’antecedents —que, sorprenentment, són menys dels que qualsevol podria esperar tenint en compte l’èxit que aquests temes susciten quan es presenten junts—, tot i que no deixa de ser una pel·lícula més sobre hospitals, és cert que va un pas més enllà.

Justin Baldoni ens proposa un joc que pot semblar simple, però al mateix temps ve carregat de complicacions: i si t’enamores d’algú que no pots tocar?

El tema en si no és gaire innovador. De fet, ha estat tractat en moltes ocasions i de diverses maneres. Un exemple podria ser La casa del lago (Alejandro Agresti, 2006), on aquest problema ens és presentat com una incompatibilitat en el temps cronològic; o la genial Her (Spike Jonze, 2013), que planteja un món futurista on el personatge principal s’enamora de la veu d’un sistema operatiu informàtic. El que fa que aquest element sigui tot un repte a A dos metros de ti és el fet de proposar una distància real i curta. Una distància amb algú que podries tocar fent tan sols cinc passes (Five Feet Apart, títol original), però que fer-ho podria suposar la mort. Això genera certa impotència en l’espectador: et fa valorar la importància del contacte humà i esdevé l’eix central de la pel·lícula.

En definitiva, com a conjunt considero que ho lliga tot força bé, tenint en compte la quantitat d’elements que entren en joc més enllà de l’objecte principal, com ara la gran ajuda que les xarxes socials suposen per als malalts, les maneres de lidiar amb la malaltia, amb la mort, etc. Ah, i crec que després de tot això no cal dir que, si la mireu, el més probable és que necessiteu anar equipats amb un paquet de mocadors.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari