Publicat el 10/02/2022

700 dies

 

Després de gairebé set-cents dies des del decret del primer confinament de la pandèmia, tot sembla indicar que, a poc a poc, tot es va esvaint de la mateixa manera que va arribar, sense saber com, ni quan, ni per què.

Tot aquest temps l’hem passat en una certa nebulosa, en un ambient entre la por i la incredulitat, per tenir al davant quelcom que no ens cabia al magí però que, amb tota la impotència, ens hem vist obligats a viure si us plau per força.

Tots, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, uns millor que d’altres, ens hem anat adaptant a una circumstància anòmala, per desconeguda i perquè la informació que ens arribava era sovint opaca, esbiaixada i poc entenedora.

El refranyer popular no ens ha fallat: «no hi ha mal que duri cent anys» i, per sort, aquesta vegada la durada ha estat benèvola. Hem estat gairebé dos anys als llimbs, protegits cadascú per les quatre parets de casa seva quan sortir al carrer volia dir prendre consciència del grau de desinformació massiva, tenint en compte que cadascú entenia les coses a la seva manera, precisament per l’existència de molta informació, massa, impossible de pair per un cervell normal.

Arribats a les acaballes, no podem sinó agrair la nostra situació, desitjant que els que encara estan malalts es recuperin ben aviat i honorant sincerament tots aquells que s’han quedat pel camí per no haver pogut superar l’escull.

La vida ens ha sotmès a una gran prova que ha posat en entredit tota la nostra escala de valors, alhora que hem pogut comprovar fefaentment com revifava tota la natura quan els humans restàvem quiets i tancats a casa. Tot plegat ens hauria de fer analitzar la nostra manera de viure d’abans i mirar d’introduir-hi els correctius necessaris perquè la nostra acció no tingui efectes tan devastadors per al planeta.

Hem de començar a prendre consciència que no vivim sols, que les nostres accions tenen una repercussió global, no només en el nostre entorn, sinó fins i tot a l’altre extrem del planeta. Hem de considerar-nos membres d’una única família, germans en la creació. Hem de tenir cura els uns dels altres, sense tenir en compte família, raça, gènere, nacionalitat ni religió. Tots som hereus d’aquest planeta que ens és donat en el moment del naixement perquè hi puguem habitar, però no perquè el dividim en parcel·les i ens en fem propietaris, sinó perquè el compartim equitativament amb tots els milions d’éssers humans que hi viuen.

Hom pot adonar-se d’on rau la font de totes les injustícies. L’egoisme i la manca d’amor ens han dut a un món curull de diferències i de desigualtats. Continuar en la mateixa tessitura només ens durà a l’aniquilació total. Cal que cadascun de nosaltres faci florir la seva essència amorosa, que és allò que ens fa membres d’un únic cos, i que ens dediquem en cos i ànima a tenir cura de tots aquells que ens envolten, sense excepció.

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats
amb anterioritat a:
reginaferrando.simplesite.com
regina@reginaferrando.cat

 

Deixa un comentari