Publicat el 05/06/2013

INTERPRETACIÓ
 Anthony Hopkins, Jude Law, Rachel Weisz, Ben Foster, Moritz Bleibtreu, Jamel Debbouze, Marianne Jean-Baptiste
DIRECCIÓ Fernando Meirelles
DURADA 110 min
GÈNERE DramaRomàntic

Fernando Meirelles sempre ha estat un director interessat en el comportament humà. De fet, podríem definir la seva filmografia com un exercici d’observar la reacció dels seus personatges davant de diferents contextos. I ara, després de veure’ls actuar davant d’una situació de descontrol d’armes, de tràfic de medicaments i de la ceguesa col·lectiva, retrobem aquest exercici d’observació des d’un punt de vista molt menys extrem. I és que en certa manera, 360. Juego de destinos transmet la sensació que l’autor de El jardinero fiel ha anat restant magnificència al context de les seves pel·lícules per acabar deixant al descobert una cosa tan trivial com la quotidianitat occidental.
El més sorprenent d’aquesta pel·lícula és que, així com en anteriors treballs de l’autor sempre trobàvem cert posicionament respecte a la moralitat de les situacions plantejades, en el seu nou treball Meirelles es limita a observar les vivències dels seus personatges sense necessitat de condemnar ni justificar els seus actes. La denúncia s’ha convertit en una reflexió sobre les imprevisibles històries que sustenten cada coincidència, sobre les infinites possibilitats que, sense saber-ho, rebutgem dia rere dia. Estem davant un deliciós conjunt d’històries sobre relacions humanes que ens parlen de com les casualitats i les experiències personals determinen la nostra conducta.
360. Juego de destinos planteja una estranya paràbola que neix de la coalició de la nostra personalitat amb les experiències viscudes. La unió d’una casualitat banal amb un caràcter sense expectatives pot fer superar la pitjor de les tragèdies, i una personalitat ferma davant la millor de les oportunitats pot tirar per la borda el desig més somiat. La paràbola es troba en el fet que aquestes experiències determinaran el nostre caràcter,
i aquest s’encarregarà més tard de decidir davant de determinades situacions. Però en tot cas, els personatges de Meirelles ja no són ni bons ni dolents, simplement reaccionen davant de determinades situacions, fet del que resultaran parelles de personatges l’experiència dels quals els fa incompatibles y situacions concretes que faran impossibles certes relacions.
El més sorprenent d’aquest títol és com l’autoria de Meirelles aconsegueix manifestar-se des d’una posició tan continguda. Els plans fragmentats que ens ofereixen la multiperspectiva que els personatges no tenen, les transicions fetes mitjançant l’encadenat d’un cos o d’un objecte desplaçant-se, la congelació d’una imatge per cedir l’atenció a una veu en off… Tot això i molt més segueix present en l’obra del prestigiós director, però aquesta vegada està fet de forma tan modesta que quan un pensa en la pel·lícula recorda els seus entranyables personatges molt abans que qualsevol filigrana formal. Parlem d’una sèrie de recursos narratius tan atractius com imperceptibles que tan sols fan millor una pel·lícula que ja de per si supera amb molt l’aprovat.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari