1917 | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 30/01/2020

INTERPRETACIÓ
George MacKay, Dean-Charles Chapman, Benedict Cumberbatch, Colin Firth, Andrew Scott
DIRECCIÓ Sam Mendes
DURADA 119 min
GÈNERE Drama bèl·lic

Hi ha pel·lícules que et deixen amb la boca oberta, que no et deixen apartar la vista de la pantalla i ni tan sols et deixen temps per pensar en crispetes. Probablement aquest és un dels motius pels quals 1917 va camí de convertir-se en el millor llargmetratge de l’any, escollit com a tal a la cerimònia anual dels PGA Awards i nominat a més a un total de 10 guardons als Oscars. Això sense comentar que ja s’ha fet amb el Globus d’Or a millor pel·lícula dramàtica i millor director.

Les pel·lícules perfectes no existeixen, no hi ha cap fórmula que et dugui pel camí de l’èxit de manera matemàtica. 1917 —que, ja ho avanço, considero brillant— és un film que s’acosta a la perfecció però no ho és pas, de perfecte.

La història va sobre dos soldats que han de travessar tot un camp de batalla per dur un comunicat que podria salvar la vida de milers de soldats anglesos. És una carrera contra rellotge que esdevé una odissea real.

Sam Mendes podria guanyar el seu segon Oscar a millor director amb aquest treball. El primer va ser vint anys enrere, el 1999, amb American Beauty, que de fet es va endur també l’Oscar a la millor pel·lícula.

Quina pressió sobre les seves espatlles, sobretot tenint en compte que es tracta d’un guió original de Mendes i Kristy Wilson-Cairns, basat en una anècdota de l’avi del mateix director, Alfred Mendes.

No puc dir que tracti la guerra de manera realista perquè no l’he viscuda, no sé com és una guerra més enllà de les pel·lícules que he vist i els llibres que he llegit, però sí que la presenta amb l’ansietat i aquest gust amarg amb què me l’imagino. Potser part d’aquest realisme ve de l’aposta de Mendes per deixar de banda els efectes especials, fent recaure així tot el pes de l’acció sobre la càmera i els actors. Les escenes són llargues, i juntament amb l’edició fan l’efecte que la pel·lícula és tot un pla seqüència. D’aquesta manera sembla que seguim els personatges en temps real. Podríem dir que només hi ha un tall perceptible en tot el film, fet de manera totalment conscient. És un moment de foscor que ens fa avançar ràpidament en el temps sense trencar aquesta fidelitat temporal amb el mateix protagonista. I l’encarregat de la (també nominada) fotografia és Roger Deakins, guardonat a la darrera edició dels esmentats Oscars per Blade Runner 2049: la seva primera estatueta després d’un reguitzell de dotze nominacions que va començar el 1995.

Els efectes sonors són impecables, la música acompanya molt bé les situacions i, tot i que en alguns moments resulta redundant emotivament parlant, això ho podem deixar passar. De fet, diria que només hi ha dues coses que no m’acaben de fer el pes. Algunes de les escenes podríem considerar-les predictibles, tractades, això sí, d’una manera força sorprenent. També s’ha de dir que l’escena en concret en què estic pensant amaga un missatge de patriotisme poc dissimulat que a mi em sobra. Però posats a eliminar missatges, sens dubte l’escena que descartaria seria aquella en la qual trobem la presència de dues figures femenines que no aporten absolutament res a la història.

La mera existència d’aquests dos personatges que simplement serveixen per passar el test de Bechdel em sembla totalment innecessària en una història on difícilment trobaríem una dona. Probablement el motiu principal sigui l’intent d’aconseguir l’acceptació per part de cinemes com els d’Estocolm, que basen el seu contingut estrictament en les tres normes d’aquest test (un mínim de dos personatges femenins que interactuïn entre si en una conversa que no tingui a veure amb un home) com a sistema de classificació feminista que jo no comparteixo. No crec que aprovar el test equivalgui a una profunditat en els rols femenins, ni crec que una pel·lícula com 1917 necessiti ser avaluada d’aquesta manera. Encara m’estic preguntant què feien aquelles dues persones allà i què se n’haurà fet.

Després d’aquest resum, us diré que només puc estar segura de dues coses. Una d’elles és que aquest film s’endurà més d’una estatueta. I l’altra és que una de les frases que podrem sentir a la gala serà: «I l’Oscar a la millor fotografia és per a… 1917!».

Tot això, però, ho descobrirem la matinada del 10 de febrer.

Fins que arribi el dia, us recomano efusivament i amb majúscules que ANEU AL CINE A VEURE LA MILLOR PEL·LÍCULA DE L’ANY.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari