Publicat el 16/02/2011
INTERPRETACIÓ: James Franco, Amber Tamblyn, Kate Mara, Clémence Poésy
DIRECCIÓ: Danny Boyle
DURADA: 94 min

Danny Boyle sempre intenta compaginar la comercialitat amb un estil propi. El seu nom va començar a sonar amb Trainspotting (1995), un gran èxit que va marcar tota una generació. La seva carrera va continuar plena de daltabaixos fins rodar Slumdog Millionaire (2008), guanyadora de 8 premis Oscar inclosos els premis a Millor Pel·lícula i Millor Director. La seva nova pel·lícula torna a acumular nominacions, tant als Oscar com als BAFTA (els premis de l’Acadèmia Britànica).
127 horas està basada en l’autobiografia d’Aron Ralston, un escalador que va sobreviure a una caiguda que li va deixar un braç atrapat entre les roques al Parc Nacional Canyonlands de Utah durant cinc dies l’abril de 2003. El film és un cant a la vida i la capacitat de l’ésser humà d’enfrontar-se a situacions límit. El succés va sortir a la premsa de tot el món, per si de cas algú no en sap res no desvelaré més detalls, encara que no crec que conèixer els detalls afecti el visionament de la pel·lícula.
Per descomptat el risc principal del film resideix en el mateix argument: un únic personatge atrapat en un espai reduït durant molt de temps. James Franco interpreta el protagonista de la història i resulta ser un dels pocs encerts de la pel·lícula. En canvi el treball de Danny Boyle és, un altre cop, d’un manierisme exasperant, utilitzant tot tipus de trucs per intentar donar dinamisme a les imatges, en comptes d’acostar-nos al personatge d’una manera més natural. La utilització de la música és tan rude que en certs moments la pel·lícula arriba a convertir-se en un videoclip. A més, la inclusió dels records, somnis i visions de Ralston semblen més un recurs per no avorrir els espectadors que no pas un intent de penetrar en la ment del protagonista, resultant massa forçats.
Boyle intenta conjugar la pura comercialitat del cinema de crispetes amb certa identitat d’autor, però els malabarismes postmoderns que inunden la pantalla desvirtuen tots els seus esforços. Tot i no ser amic de les odioses comparacions, sembla evident que hi ha elements de sobra per comparar-la amb la recent Enterrado (Buried), que tot i no ser una bona pel·lícula sí que resol molt millor els temes de l’espai reduït i un únic protagonista. Suposo que els resultarà a molts espectadors entretinguda, però també crec que és una pel·lícula fàcilment oblidable.

Deixa un comentari