La mosquitera

Fa deu anys Agustí Vila va sorprendre públic i crítica amb Un banco en el parque, una pel·lícula amb una narrativa molt particular, uns diàlegs excepcionals i una comicitat molt original. Tota una rara avis del cinema espanyol que va passar bastant desapercebuda, però que va fer-se un racó propi entre els habituals del cinema independent.
Agustí Vila torna, amb La mosquitera, al llargmetratge de ficció després d’un irregular documental sense cap repercussió. L’argument del film gira entorn a la típica crisi matrimonial d’una parella de classe mitjana, però el que podria ser un drama més es transforma en una tragèdia impossible dominada per un sentit de l’humor molt negre. L’ambigüitat del llenguatge impedeix la normal comunicació entre els personatges, que semblen perduts entre les convencions socials i uns desitjos primaris tan reprimits que han acabat totalment desnaturalitzats.
És evident que la pel·lícula no està dirigida al gran públic, però tampoc no crec que sigui una obra hermètica. La narrativa pròpia de Vila és lluny dels codis estandarditzats de la indústria, a la vegada que fuig de les convencions del cinema independent. La presència d’actors com Emma Suárez o Geraldine Chaplin és un bon reclam, però pot tenir la contrapartida que una gran part dels espectadors es vegin superats per l’originalitat de la proposta. No dic que l’espectador s’hagi de preparar abans de veure la pel·lícula, però ha d’estar disposat a obrir la seva ment a altres mirades.
La posada en escena de Vila és a la vegada meticulosa i transparent, l’actuació dels actors es mou en un terreny a mig camí entre el realisme i la teatralitat, la música barroca contrasta amb la impersonal decoració “de disseny” dels espais. Un conjunt perfectament planificat per endinsar-nos en el món dels personatges però mantenint la suficient distància com per no ofegar-nos.
Vila ens ofereix un retrat mordaç dels mals de la classe benestant urbana, amb una sola família idealment disfuncional. La discapacitat emocional de tots els personatges és un símptoma de les dificultats per sortir de la bombolla protectora que s’han creat al seu voltant, la mosquitera del títol. Una mentida que pot resultar tant o més perjudicial que enfrontar la realitat exterior, però que, en última instància, és l’únic que manté unida la família.
Amb aquest film, demostra que la seva òpera prima va ser només el primer pas del que fàcilment pot esdevenir una de les trajectòries més originals i interessants de la cinematografia catalana, espanyola i, fins i tot, europea. Ara només resta que trobi el suport del públic i dels productors i, sobretot, una distribució adequada per als seus projectes futurs.